Visc a la vora de la Diagonal de Barcelona i he contemplat avui les riuades de gent que s’encaminava a l’estadi amb banderes, algunes vestits del Barça (pare, mare i nens!) i també senyeres. Un esclat d’emoció col•lectiva per un motiu aparentment banal com ho és ficar més pilotes que els altres equips en un marc de fusta cobert amb una xarxa. Pel celobert de casa sento la ràdio dels veïns amb aquesta veu excitada dels locutors esportius descrivint la paranoia col•lectiva... amb una veu esverada com si en en aquest triomf ens hi anés la vida.
Just fa un any, poc més o menys, que vaig acompanyar un parent que és soci del Barça a votar en la moció de censura contra Joan Laporta. Vaig intentar convèncer-lo que votés en suport del president. No sé si em va fer cas. El que és cert és el que els vots en contra van superar els vots a favor. Suposo que avui ningú li retreu res al president del Barcelona Futbol Club. Suposo que ja no és aquell “impresentable” com el qualificaven els mitjans i les tertúlies. Suposo que avui la seva decisió coratjosa de mantenir el tipus, apostar fort per un “no ningú” com ho era en Pep Guardiola s’ha de valorar en el que val: el màxim triomf històrico-esportiu del club. ¿Com és que la “riuada” no emet un “mea culpa” sobre tot el que es va dir només fa un any d’aquest president? Tindrà raó Goebbels quan va dir que les masses no tenen memòria? Se’n recorden els socis que van votar contra Joan Laporta al mes de juny que van cometre una equivocació de l’alçada d’un campanar? No s’adonen que també en l’esport som un país que necessitem més continuïtats que no pas canvis? Algú ho recordarà?
D’una banda em sembla exagerat i excessiu tot el que envolta aquest fenomen. D’altra banda em resulta d’interès la gran quantitat de senyeres i la inexistència de banderes espanyoles, ni a Roma ni per descomptat a Barcelona. Serà cert que els catalans viuen en “bany maria” permanent? Que mai no s’escalfen i només s’emprenyen amb la boca petita? Serà l’adhesió al F.C. Barcelona una mena de mecanisme de sublimació en l’inconscient col•lectiu d’un país agenollat, menystingut i incapaç? Un país que admet en les campanyes electorals una propaganda pròpia d’analfabets?
A mi, com vaig dir ahir, tota aquesta emotivitat col•lectiva em deixa indiferent i fins i tot em disgusta. Fa temps que demano el dret a estar desinformat. Però no hi ha manera: encara que no volgués saber res dels triomfs esportius del club principal de la ciutat no tindria més remei que assabentar-me'n. Ni que sigui pels crits d’aquest matí dels estudiants de la Facultat!
Rellegeixo Vicens Vives... i al Notícia de Catalunya hi trobo frases clarividents encara avui: enlairem banderes solitàries per tot seguit cobrir amb llurs parracs les nostres misèries. I més enllà: no hem estat prou forts per fer la nostra pròpia història.
¿Què ens taparem demà amb els parracs de les senyeres i banderes d’avui? El finançament autonòmic?
2 comentaris:
Uff! Avui m'has pillat. Jo no soc soci del Barça, però com si ho fos. Trobo absolutament incorrecte pensar que com que el Barça a guanyat el triplet, resulta que el president és un fenomenu. Aquest paio és un aprofitat amb guants blancs, exactament igual com molts altres presidents de club esportius. Perquè la piloteta entra no deixen de ser el que són. I aquest home va destroçar un equip que havia guanyat dues lligues i una copa d'Europa pel seu ego, per la seva manca de modèstia i per la seva follia igualant si no superant la mala vida que varen portar molts dels seus juagadors. Aquest home deu la vida a en Pep Guardiola, en el que no creia ni ell, però era de les poques coses que podia fer. Recordo que en Guardiola es va presentar a les eleccions fent tandem amb en Bassat i que en Laporta no el va voler en el seu equip quan va guanyar.
Ara be, resulta que en Pep és el que tots els catalans voldriem ser i una mica som, tot i que potser no del tot. El que ha fet en Pep representa l'essència dels valors dels catalans. És alló que sempre s'ha dit de nosaltres tot i que no sempre és veritat. En Pep és l'orgull, el treball, la humilitat, la honradesa i la constància. No per això resulta que el president ara és collonut. Jo penso com algun dels seus exdirectius, que diuen que les persones no canvien amb el temps sinó que es treuen la disfressa.
Jo estic molt content pel que a fet el Barça aquest any. I n'estic no solament perquè soc culer ni perquè m'agrada el futbol, sinó per com s'han produit els triomfs. Per primera vegada a la història del futbol hi ha hagut algú que ha aplicat la inteligència, el treball, l'orgull, la constància i els coneixement adquirits de forma metòdica per aconseguir els objectius. I això és un exemple per a tots, però sobretot pels joves que s'han acostumat a tenir-ho tot resolt sense esforç.
A mi tampoc m'agraden les mostres d'eufòria i la desmesura.Certament el que ha aconseguit el Barça aquest any és espectacular, però jo ja ho veig be per la tele.
El que és curios és que la meva dóna em va trucar al despatx per si volia anar a la rua perquè a ella l'hi feia il·lusió. "Però si a tu no t'agrada ni l'esport i menys el futbol" li vaig dir. "Però això d'avui és històric". Evidentment no hi varem anar, gràcies a un mal de coll que em va servir d'excusa en el moment més oportú. El meu fill gran va anar al camp i veient-ho per la tele vaig pensar a la seva edat s'ho havia de passar molt be.
En fi Tòfol, ja veus que tenim idees diferents sobre el tema, però estic segur que en algunes de les coses que et dic en aquest comentari hi estaràs d'acord.
Ostres, Marc, has escrit més que no pas jo!! Ja saps que a mi el futbol m'interessa més aviat poc per no dir gens i no segueixo ni estic, per tant, al cas del que tu saps. Jo només et dic que, objectivament parlant, el president Laporta va prendre una decisió i que aquesta decisió ha estat un èxit esportiu per a qui us agrada (i sou milions) això de ficar pilotes dins d'un rectangle tancat amb una xarxa. I no hi tinc res a dir.
En Joan Laporta ha aconseguit, per tant, un èxit i el que ell sigui en l'àmbit personal ho desconec i, si vols que et sigui sincer, no m'importa. Sí que m'importa que hagi aconseguit que a la llotja, posats a ficar-hi Zapateros i monarques, hi hagi posat en el mateix rengle el president de la Generalitat i el president del Parlament. També m'agrada que en el sopar del dia anterior parlés en català, angès, francès i italià i es referís sempre al Barça com un club de futbol català.
Sé també per alguns coneguts culers que fa un any ningú donava una ceba pel Guardiola i consideraven que era un "nen" sense cap mena d'experiència i l'error més espectacular que havia comès el president Laporta, allò que l'havia d'enfonsar definitivament en la misèria.
Bé, són coses externes, com si el president Montilla aconseguís el finançament que ens correspon... o si més no que la meitat dels films dels cinemes a Catalunya es projectessin en català... malgrat el personatge i la seva ideologia jo li reconeixeria el mèrit.
Jo només volia dir això... que a Catalunya li convenen més continuïtats que no pas canvis, i més lluita sorda i constant que no pas estripar carnets quan portem dues derrotes consecutives i buscar bocs emissaris... Venint d'on venim --Núñezs, Gaspars...-- en Joan Laporta no està pas del tot malament. Potser és que en aquest país no donem per més i per això tenim Montilles, Carods i Laportes.
Pel que fa a la desmesura i a la histèria més val que no en parlem perquè sembla que estem d'acord. Jo vaig veure per la televisió alguns minuts del que deien els jugadors micròfon en mà al camp i la veritat no deixa de ser depriment que causi tant d'aplaudiment tanta banalitat i pocasoltada. Si la condició humana és això ja ho assumeixo però no demanis que m'entusiasmi.
I ja ha arribat el "dia després". La veritat m'agradaria que al carrer sortissin la meitat dels qui van euforitzar-se amb el fenomen esportiu per demanar un finançament just a fi que poguéssim disposar de millor sanitat, escoles, carreteres i serveis socials. Aspectes molt més importants, crec, que aquest simulacre d'agressivitat gratuïta i banal que hi ha darrera de les competicions esportives en el món d'avui. ¡Què vols que et digui! No m'agrada que ens hàgim de sentir contents sistemàticament sobre la tristesa i frustració d'altres!!
I sobre que les coses s'aconsegueixen amb esforç i constància en parlaré en un altre post.
I moltes gràcies per implicar-te tant en el blog. M'agrada debatre civilitzadament perquè allí on tothom pensa igual és que ningú no pensa massa.
Tòfol
Publica un comentari a l'entrada