Depèn!

En la investigació educativa és molt difícil demostrar res. Investigar no és especular ni fer un projecte. Investigar, per definició, és resoldre un problema, respondre una pregunta ben formulada que encara no té resposta. En definitiva, descriure un fenomen i explicar-lo per les seves causes de manera coherent, lògica i d’acord amb un mètode consensuat per les persones que es dediquen a estudiar aquesta mena de fenòmens.

En les ciències experimentals i matematitzables em fa la impressió que resulta més senzill, metodològicament parlant, trobar explicacions per la senzilla raó que els factors o les variables es poden reduir, experimentar en laboratori i verificar els resultats a partir de la manipulació o modificació de variables.

En educació el nombre da factors que intervenen a l’hora d’explicar un resultat és molt nombrós. Entre aquests factors hi entren aspectes tan volàtils com l’atzar, la relació afectiva, l’interès, la voluntat, els sentiments, les capacitats, l’ambient social i, en definitiva, el misteri de fons en moltes de les reaccions de les persones. Per aquesta raó als meus alumnes de doctorat i a les persones a qui dirigeixo tesis, els solc recomanar sempre que no utilitzin el verb “demostrar” sinó “mostrar”, “indicar”, “correlacionar” o “concordar amb”.

Per això em sorprèn l’existència de dogmes intocables en el món educatiu. Un d’ells –de moda en tertúlies radiofòniques darrerament a propòsit de la Llei Catalana d’Educació—és el de l’educació indiferenciada, sempre i sense excepcions. És a dir: nois i noies junts sempre en totes les etapes i en totes les assignatures. No deixa de ser curiós que les argumentacions que se solen donar mai no vénen del camp experimental sinó de l’ideològic. Nens i nenes han d’estar junts perquè sí, perquè fer el contrari és per definició discriminatori, segregador i sexista. I la veritat és un argument que em sembla poc raonable perquè ni demostra ni mostra: simplement afirma. Com també em sembla escassament raonable la proposició contrària. La meva resposta davant de la qüestió és: depèn.

Comença a haver-hi dades i experiències que mostren o indiquen que la defensa dogmàtica d'educació indiferenciada sempre i en tot lloc, potser no és una cosa tan clara. Al Regne Unit, des del curs passat hi ha 1.092 centres diferenciats. Doncs bé: resulta que de les 100 millors escoles del Regne Unit, 81 són diferenciades per sexes i de les 10 primeres només 1 és mixta (hi ha escoles privades i públiques en aquest rànquing). Curiosament, a més, la política educativa del president Obama va per aquesta línia. El secretari d’Educació del seu govern, Arne Duncan, és un dels pioners en la defensa del sistema diferenciat (des del 2002 són quatre-centes les escoles púliques dels EUA que han passat de mixtes a diferenciades amb un èxit espectacular en zones deprimides de Harlem i del Bronx novaiorquès).

Així, doncs, no ens esquincem els vestits abans d’hora si la Llei Catalana d'Educació presenta la possibilitat --no l'obligació-- de fer possible si s'escau, una educació diferenciada per sexes. I procurem introduir una mica més de dubte en els dogmes referits a l’educació.

Educació diferenciada o mixta? Depèn. De què? Del fet de fonamentar-ho teòricament, provar-ho i veure que ens mostren o ens indiquen els seus resultats. Ah! I si voleu cobertua política democràtica, una resolució del Parlament europeu del dia 1 d'abril d'enguany ha manifestat que l'educació diferenciada és una opció legítima.