Emocions

Tinc la sort que en el departament on treballo a ningú li agrada el futbol ni cap altra esport competitiu. És, sens dubte, una coincidència estranya perquè avui no se sent parlar d’altra cosa que d’una final important que té lloc a Roma entre el Barcelona i un equip anglès. Confesso que preferiria que guanyés el Barcelona, només per l’excitació efímera subsegüent que ajuda a somoure les arrels autòctones. Tanmateix penso que si perd també ajudarà a situar les coses on són i m’estalviaré aquesta histèria col·lectiva a fregar de la bogeria que no només em sembla depriment sinó que la considero perillosa. Des de la mort de lady Di –primera vegada que vaig observar histèries transnacionals potenciades pels mitjans de comunicació—em fa la impressió que cada cop pensem menys i sentim més. I malgrat que no nego el valor i el paper de les emocions per a una correcta intel·ligència de la realitat, el cultiu emocional irreflexiu pot fer explotar la direcció de les masses per camins insospitats i no sempre correctes.

Parlant d’emocions i de manifestacions al carrer sota la pressió d’eslògans primaris em sorprèn el silenci d’aquests dies per part dels ínclits defensors de la pau. Anit llegint el diari em vaig assabentar de l’explosió nuclear que ha portat a terme Corea del Nord. Sempre m’ha semblat curiosa la falta de crítica dels nostres esquerrans polítics a règims dictatorials on cap llibertat és possible. De jove vaig llegir Marx i enlloc em va semblar que proposés que, arribats el poder, els sistemes socialistes fossin dirigits per nissagues monàrquiques (a Cuba qui remena les cireres és el germà del dictador i a Corea el fill). Però on la incoherència arriba a límits insuperables és en el fet que ningú de l’esquerra i dels defensors de la pau hagi mogut un dit per condemnar les experiències nuclears que s’han autoprohibit tots les països del món. ¿Algú s’imagina els crits al cel que haurien sorgit de la nostra esquerra benpensant si les proves nuclears les haguessin fets els israelians o els nord-americans?

Per descomptat: avui és molt més important aquest partit de Roma que no pas les explosions nuclears de Corea del Nord.

Em fa la impressió que aviat per interpretar la història i buscar-ne una explicació plausible haurem de fer estudis de psiquiatria.