24 de maig de 2009

Llenguatges


Els antics grecs parlaven una sola llengua i un sol llenguatge. Vull dir que tant la ciència com la filosofia o la poesia no pressuposaven models d’esguard diferents sobre la realitat. La discussió versava més aviat sobre si la prioritat la tenia la paraula filosòfica o la científica...

Ara també parlem una sola llengua, sigui aquesta el català, l’espanyol, l’anglès... però en canvi a partir de la modernitat han esclatat sobre la realitat molts llenguatges diferents que no s’exclouen sinó que es sobreposen. Sovint també aquests llenguatges, millor dit, les persones que n'utilitzen un de manera predominant tenen la temptació d’imposar-lo sobre els altres.

Actualment podem dir que sobre la realitat existeix un llenguatge científic, un llenguatge religiós, un llenguatge ètic i un llenguatge artístic. Tots aquests llenguatges pretenen entendre, explicar i reflectir la realitat. I ho fan des d’una perspectiva diferent. Si en comptes de llenguatge voleu utilitzar vies de coneixement no m'hi fa res.

La ciència, l’estètica i la religió, per exemple, són tres maneres diferents d’explorar la realitat. Les tres participen de la raó, de la intuïció i de la revelació o, com diu en David Jou que a més de físic és poeta, del descobriment, de la creació i de la "inundació". La ciència observa, experimenta, classifica, verifica, estableix lleis, sistematitza... i demostra provisionalment o refuta. En la ciència hi juga un paper important la intuïció però això no exclou la necessitat de verificar i de demostrar. La font de revelació de la ciència és la natura.

L’estètica viu de la intuïció, connecta amb l’emoció, combina desig i record, escolta i crea sons i aspira a seduir i commoure. Certament que utilitza la raó per sistematitzar l’ofici i disciplinar la comunicació... però no aspira a demostrar... només pretén mostrar. La seva revelació és el món interior que refà la meravella o l'horror del món exterior.

La religió comença en el silenci: calla, mira, escolta, prega, es dóna, aspira a la fusió, fonamenta la solidaritat i l’esperança, es revolta contra la mort i la injustícia. La seva revelació és la cara subtil de la realitat, la paraula que dóna sentit, la força interna de l’existència, el do de la creació, el balbuceig diví que es troba en determinada forma de llegir els escrits sagrats i sobretot la crida a la plenitud.

Els tres llenguatges i d’altres que puguem sistematitzar no ho diuen tot de la realitat. Per tant no hem de fer que un s’imposi a l’altre. Més aviat cal que sonin sincrònicament, com una coral, com una simfonia. Segons com i en què caldrà que cantin més els violins i potser en d’altres moments ens caldrà el predomini del so de fusta noble del clarinet o del so net i excitant de l’oboè. Però sempre caldran tots els altres instruments...

No podem ser experts en tots els llenguatges però sí que podem escoltar-los tots atentament i podem col·laborar a fer-ne un concert afinat de l’existència i del saber.