31 de maig de 2009

Els 7 de la casa


Aquests dies d’embafament de notícies barcelonistes m’han cridat l’atenció els articles que han glossat el fet que set jugadors de l’equip triomfador “són de la casa”, és a dir, del planter. Això vol dir que en el moment de cursar l’ESO i el batxillerat han estat “segregats”, “seleccionats” per la seva particular habilitat esportiva, física i per la seva intel•ligència cinètica. Aquesta selecció ha anat acompanyada d’un treball intel•lectual i físic constant i d'un esforç important de tipus personal. Certament que un esport com el futbol és un treball d’equip, però sense l’esforç individual i intransferible de la condició física i de l’aprenentatge de les diverses situacions per part de cadascun dels membres, l’equip no substitueix un individu que falli. Ben a l’inrevés un individu que falli fa trontollar o ensorra l’equip.

No hi tinc res a dir i em sembla que s’ha fet bé "segregant" aquests nois de potencialitat física i mental identificada com a idonis per al futbol. És un indici clar que, si haguessin cursat l’ESO i el batxillerat comuns, no haurien arribat on són.

Considero que aquest fet constitueix una bella metàfora del que hauria de ser el sistema educatiu en dues dimensions que s’ha abandonat espectacularment des de la reforma dels 90 del segle passat. En primer lloc, la selecció no tancada. ¿Per què no seleccionar i “segregar” (paraula maleïda pel dogma pedagògic imperant!) aquells i aquelles que saben escriure millor, que tenen una particular capacitat artística, matemàtica o científica? Per què només els futbolistes o esportistes i els de dansa i música? ¿Quants talents no es perden en el futur per culpa de la mediocrització a què aboca d’entrada i gairebé per principi el nostre inflexible sistema actual?

En segon lloc la metàfora m'agrada per la constància, l’esforç i la superació permanent de reptes que aquests set nois han hagut d’afrontar. Em temo que la majoria dels joves i adolescents per al quals aquests esportistes són actualment un mite, o fins i tot un motiu d’enveja, no són conscients que, a banda de les aptituds naturals que aquests posseeixen, han hagut de fer un gran esforç personal i han hagut de renunciar a moltes coses.

De vegades la realitat imposa models encara que no els vulguem veure. I aquests dies "els set de la casa" ens mostren la necessitat d'algun tipus de selecció i d’homogeneïtzació si volem que aquells que tenen aptituds siguin rendibles per a la comunitat en el futur i no es perdin en la mediocritat abans d'hora. I, per descomptat, cal recordar un i altre cop fins a fer-nos pesats que res no s’aconsegueix sense esforç i constància.

Res d’això es practica a casa nostra des de fa vint anys. I així ens va.

2 comentaris:

MTC ha dit...

A la escola pública segurament no es practica, però tinc el coneixement que en altres escoles alguna cosa es fa, encara que només en idiomes estrangers. A l'escola dels meus fills hi ha tres nivell de llengua estrangera i es classifiquen els alumnes en funció del seu nivell per no trencar el ritme de les classes. Suposo que el que estaria be seria fer el mateix en totes les materies per fer que aquells que tenen més capacitat no es convertisin en ganduls. Certament, connec molt d'apropo un cas que com que es bon nen, escolta a classe i treu bones notes (només escoltant, res d'estudiar), ja n'hi ha prou. Si a aquest cas hagués pogut tenir un nivell d'exigència més alt hauria hagut de treballar més i ara seria molt més endavant del que està.

Anònim ha dit...

Efectivament, són moltes les dades que apunten a consolidar el que per a molts és una evidència: a l'ESO es perd molt el temps i es desaprofita un període important per a la formació de l'alumnat adolescent.
De vegades, per no saber, com es va mostrar fa poc en el programa de televisió sobre un institut de Barcelona, hi ha alumnes que no han après ni a "estar".
Sorprèn la impassibilitat crònica i la indiferència amb què autoritats polítiques i pensadors pedagògics contemplen aquesta lamentable situació.

Tòfol