6 de maig de 2009

Omnia fiunt comunia


És cert que la meva generació va estar sotmesa monolíticament a una sola manera de veure les coses pel que fa, si més no, a la moral. El criteri del que estava bé i el que estava malament d’acord amb les creences catòliques era d’obligat coneixement. No cal dir que el monolitisme obligat no és bo. Però no tot va ser dolent ja que en plena adolescència se’ns van donar uns valors clars que il·luminaven la conducta personal i la col·lectiva. Respecte d’aquests valors –la història prou bé que ho ha demostrat—els humans han pogut després fer la seva i desfer-la segons la seva biografia intel·lectual o personal... No queda clar que l'analfabetisme ètic actual en la formació dels adolescents sigui millor o doni més bons fruits...

No pretenc pas tornar a una obligada i única trajectòria ètica entre d’altres raons perquè ja és impossible. Però sí que m’agradaria que es reflexionés més sobre el fet que vàrem enderrocar un esquema moral i no l’hem substituït per cap altre, si més no en els valors que orienten la conducta individual. Per això avui estem tan desorientats i constatem sovint, com a símptoma, per exemple, que els nostres joves sovint confonen el desig amb un dret...

Recordo que al meu cinquè de batxillerat, a l’assignatura de religió, se’ns sistematitzava la moral catòlica. Anàvem passant per cada manament del decàleg del Sinaí i s’anava concretant el que estava bé i el que estava malament indicant, quan s’esqueia, els graus de gravetat en la conculcació dels manaments. Una de les coses que em va encuriosir quan tractàvem sobre el setè manament (en castellà ens feien dir “no hurtarás”) va ser la laxitud que suposava, si més no en els marcs jurídics humans, una circumstància que feia lícit disposar dels béns dels altres: l’extrema necessitat.

Em vaig aprendre de memòria la màxima moral en llatí: in extrema necessitate omnia fiunt comunia. 'En cas d’extrema necessitat tot esdevé comú'. I el sacerdot que ens donava la classe de moral –corria el curs 1961-62—ens ho va interpretar d’una manera contundent: si un està en extrema necessitat pot agafar el que necessiti encara que no sigui seu. En aquesta circumstància d’extrema necessitat agafar el que et cal per viure no és immoral, no és pecat. Un no havia de sentir-se en absolut culpable si ho feia.

He pensat sovint que si la dèria dels jerarques eclesials en comptes de condemnar tant el preservatiu –al capdavall una niciesa—s’haguessin sempre mantingut ferms en aquesta tessitura moral del omnia fiunt comunia, haurien obert la porta a una autèntica revolució i, probablement, haurien mantingut una alta credibilitat coherent amb l’evangeli.

Segons la moral catòlica que vaig aprendre, doncs, els desheretats de la terra –els qui passen fam i fred de debò—tenen dret a prendre'm no només el que em sobra sinó el que em cal per viure. M’obliguen, en definitiva, a compartir.

Certament dur de predicar. Però a un li ressona a dins en aquesta norma moral la música que emana de l’evangeli.