12 de maig de 2009

Temps congelat?


Fa uns dies vaig ser convidat a la celebració dels 40 anys d’un institut de Secundària. Jo hi vaig treballar vint-i-nou anys enrere. Recordo la meva etapa de professor en aquest centre com un dels períodes més positius i plens de la meva vida professional. El millor elogi que se li podia fer era que semblava un centre privat d’élite. La porta tancada amb un conserge eficient –parlo dels anys 80 del segle passat—parets netes i pintades i un aire d’ordre sà degut sobretot a la tradició i a un nucli de professorat que se’l sentia seu i mantenia un ambient positiu.

La trobada va ser emocionant. Antics companys i, sobretot, antigues alumnes, mares de família de més de 40 anys, que em van reconèixer. Rialleres, em van venir a saludar, es van identificar i em van recordar anècdotes divertides d’aquells temps.

En un moment de la festa vaig voler passejar sol pels passadissos i aules de l’edifici. La pinta externa continuava semblant de qualitat. Vaig entrar a l’antiga aula de primer C on vaig ensenyar català... des de la finestra encara es veia, de lluny, el mar... després vaig entrar a l’antiga aula de primer F on vaig impartir història de primer de BUP... em sembla recordar encara l’Eva i l’Aurèlia, assegudes al primer banc davant la taula del professor... Silent i nostàlgic vaig entrar a la sala de professors. Tot ordenat, amb una sèrie de quadres nous penjats a les parets... lluminosa... Em vaig asseure en una cadira del davant de la taula central. Se sentia de lluny el brogit de la festa del pati. Vaig recordar les estones d’esbarjo, a l'hora de la recreació, quan parlava amb el senyor Saura de Machado o amb mossèn Balasch, el catedràtic de grec, sobre la traducció de Píndar en què treballava en aquells moments... els claustres, les reunions d’avaluació...tot em va aparèixer desordenat a la pantalla de la memòria. Vaig sospirar... la nostàlgia premia... sí, hi vaig ser feliç i vaig ser conscient de ser-ne...

Baixant un altre cop cap al gimnàs em vaig aturar davant d’una altra classe... em va venir la Itziar i l'Oriol al record... i, de cop i volta, em vaig adonar que si bé havien passat 29 anys, l’aula avui era exactament igual, llevat que els pupitres de fusta havien estat substituïts per taules verdes individuals... La resta continuava igual: tarima, pissarra, taula del professor, taquilles, suro d'anuncis, penjadors... A cap classe hi havia canó, per exemple...

Si un professor mort fa 29 anys ressuscitava i tornava a aquell institut crec que no hauria trobat res de nou dins de l’aula. El temps de l'aula s'ha congelat? No, em fa la impressió que els temps en 29 anys no s’han congelat pas. Un arquitecte de fa 29 anys anava am rotring i avui, reingressat de cop i volta en un despatx o taller d'arquitectura, no sabria ni per on començar. No entendria res!

¿No ha canviat res a les aules?

A l’endemà rebo un professor de Secundària que té una llicència per estudis que li tutoritzo. És gran i li agrada la professió, i innova... Doncs bé, la conversa tira per camins fressats: sí que hi ha canvis! Els alumnes no saben què és l’esforç personal i els pares no són solidaris dels professors per regla general. Suprimir la repetició de curs i el poder passar de curs sense fer res ha estat letal. Certament els alumnes són més fills del seu temps que dels seus pares, com diu Gregorio Luri. Però si quan un té una grip en comptes de recomanar-li llit i abric el posem a la intempèrie, de ben segur que el malalt empitjorarà. És el que ha passat en el nostre sistema educatiu públic.

Sí que han canviat les coses a la Secundària, però no sembla que els resultats de la permissivitat i el regal del curs sense esforç hagin donat generacions més educades en valors, en procediments i en eficiència conceptual.

No ho afirmo jo, que ja sóc vell i vençut pel temps, ho diuen la majoria dels professionals que he tingut ocasió de conèixer. Professionals, d’altra banda, que s’estimen l’ofici i que no renuncien encara a canviar les coses perquè vagin millor.