Llum

Si algun dia, a primera hora de la tarda, contempleu el mar obert observareu fàcilment dos grans blaus diferents: el cel i la mar. Es corresponen també a dues realitats distintes. Es besen, però, a l’horitzó. La relació entre la manera d’explorar la realitat que té la religió i la ciència es podria trobar en aquesta metàfora. Posem-ne un exemple amb la llum.

El sol per als antics, en la mesura que era la font de la llum, tenia naturalesa divina. Helios, coronat de rajos, anava muntat damunt d’un carro tirat per cavalls espurnejants i es passejava cada dia donant la volta a la Terra... Per al cristianisme la llum ja no era un déu però sí que en va constituir una metàfora, un símbol de la divinitat. La llum no es pot tocar, és subtil en la seva penetració dins dels indrets obscurs, res no podem conèixer si no ho veiem –per tant la llum és condició del saber—i, en la mesura que emet escalfor resulta també ser la font de la vida.

Segons el Gènesi el primer que va crear Déu va ser la llum. Quan era petit havíem sentit a dir més d’una vegada a classe de religió que Déu va pronunciar (en llatí, naturalment) la primera frase de la creació: fiat lux, et lux fit. (‘Faci’s la llum i la llum existí’). Les possibles correlacions del mite diví amb la teoria física de Big Bang com a acte inicial de la creació de l’espai, el temps i l’energia resulten evidents.

Des del segle XIX sabem que la llum és una ona electromagnètica i que el nostre ull és una finestra petita que no pot certificar tot el que existeix. Milers de radiacions invisibles utilitzades avui per comunicar-nos per la ràdio, la televisió, el ràdar, o els mòbils, el làser, ... no són percebudes per l’ull. Ara ja sabem que el món desborda els sentits. Estem immersos en ones i no ens n’adonem. Com diu el físic David Jou: ¿no podria ser que ens passés alguna cosa semblant amb Déu?

Al segle XX la física quàntica descobreix que la llum és alhora corpuscle –per tant té massa—i ona –que per naturalesa no té massa--. Per dir-ho de manera que s'entengui a persones profanes en física –com jo mateix que només en vaig fer un curs a l’antic quart de batxillerat—podríem afirmar que, segons la física quàntica, la llum té i no té massa alhora, la qual cosa, no només trenca el sentit comú sinó fins i tot els mecanismes bàsics de la lògica racional. En principi una cosa no potser alhora el que és i el contrari (A no potser igual a no-A), de la mateixa manera que un objecte no pot estar a dos llocs diferents al mateix temps. Doncs bé, la física, segons que sembla, això no ho té tan clar.

Així, doncs, el corpuscle i l'ona de la llum han passat a ser no pas dues entitats incompatibles sinó dues manifestacions complementàries d’una realitat més profunda. Una realitat que desconeixem...

Els gòtics afirmaven que Déu era llum..., el físics que són dues manifestacions d’una realitat més profunda... No és, això, per ventura un exemple del bes blau entre ciència i religió?