18 de març de 2009

Ciència


Poder posar l’adjectiu de “científic” a una afirmació o a un estudi dóna un escreix de respectabilitat. Encara avui. I denunciar que un treball no és científic –-si pretenia ser-ho—constitueix una acusació altament descalificadora. Tots sabem que la física, la química i la biologia són ciències. I que l’art plàstic, la música o la religió no ho són. I, tanmateix, és força difícil definir “ciència” d’allò que no ho és.

“Ciència” és un mot que deriva del llatí scientia que en el seu origen volia dir “coneixement”. Tot coneixement, doncs, era “scientia”. Avui, però, hem de distingir el que és un coneixement científic del que no ho és. ¿Què és el que fa que un coneixement sigui científic?

És un problema que m’ha preocupat sempre, sobretot quan he observat les tesis doctorals de física o de química respecte de les d’algunes ciències socials. En les primeres no es dedica ni una línia a justificar que el s'hi fa és ciència. És dóna per descomptat que el mètode emprat i els mecanismes utilitzats per generar el coneixement són "científics". En canvi, en les tesis de “lletres”, al marc metodològic s’hi dediquen moltes pàgines, sovint un autèntic “tour de force”, amb freqüents magmes conceptuals imprecisos que al final em deixen a l’esperit el sabor de la sospita.

Sobre què és ciència i que no ho és s’ha escrit molt i al final de les lectures un hom queda sovint perplex. Si sabem que la física és ciència i la religió no ho és (i les dues comparteixen l’objectiu de comprendre i explicar el món) ¿com és que costa tant fer una primera aproximació?

Jo crec que tots ens aclariríem una mica més si restringíssim el camp de la ciència a aquelles activitats que generen coneixements observables i/o experimentables, predictibles a través d’un llenguatge lògico-matemàtic i verificables (és a dir “refutables”, allò que Popper va qualificar de “falsables”). No crec que sigui el mateix tipus de coneixement, per exemple, les explicacions sobre les causes del crac del 29 –que si bé es poden articular amb lògica no són ni observables, ni experimentables ni generen coneixement predictible i, en tot cas, no són refutables—que la predicció l'any 1846, a base de càlculs matemàtics, de l’existència d’un planeta desconegut que permetia entendre per què l’òrbita d’Urà no seguia el curs que, en teoria, havia de seguir. Poc després es va verificar la predicció amb el descobriment de Neptú. Entenc per científic, estricament parlant, per exemple, la predicció d’Eisntein mitjançat càlculs matemàtics sobre el fet que la llum d'estels distants podien ser desviats pel camp gravitacional del sol. Només es podia verificar un dia d’eclipsi solar. Eddington l’any 1919 va verificar que la predicció d’Eisntein era exacta.

¿Són,doncs, les ciències socials, i la pedagogia i la didàctica en particular, pseudociències? No ho dic pas! El cert és, pero, que, en tot cas si bé alguns objectes del seu coneixement són observables, en general no prediuen, ni disposen d’un llenguatge operatiu i, a més, són difícilment refutables.

Jo diria que són formes de coneixement raonables i útils que més sovint mostren que no pas demostren. I si se’m permet –ja que els mots són per entendre’ns i no per entendre'ls, com deia Carles Riba—gosaria afirmar provisionalment que hi ha ciències que ho són del tot i d’altres, que de moment si més no, no ho són tant.