9 de març de 2009

Ritmes


T’explicava que el ritme es pot definir com l’interval de temps regular que hi ha entre dos accents d’una realitat. Els ritmes poden ser ràpids o lents segons que el temps transcorregut entre dos accents seguits de la realitat estudiada sigui pròxim o llunyà. Així, per exemple, el ritme del cirerer és ràpid: brosta a l’abril, floreix de pressa i fruita a la segona quinzena de maig. Els ritmes de la natura són diferents segons l’espècie. La mimosa floreix al gener, l’ametller al febrer, la morera brosta a l’abril, etc. Només hi ha una espècie que presenta ritmes diferents: la humana.

He passat uns dies a les terres interiors de Catalunya per motius professionals. En els temps morts he pogut contemplar la natura a quatre passes dels indrets on treballava o m’allotjava. Aquest cop el paisatge estava pentinat per un vent de component nord, fred i constant, que havia esbandit qualsevol interferència visual. Feixes, cases, plantacions, línies de les carenes properes es retallaven, límpides, amb precisió. Tot adquiria un excés de presència.

Encara som a l’hivern. Tanmateix a la nostra latitud, fins i tot a l’interior del país, la renaixença de la natura ja s’inicia. A ritmes distints. No vaig poder deixar de pensar, un cop més, en la diferència de resposta humana al mateix estímul, al mateix desig, a la mateixa voluntat de felicitat... El que podia mirar n’era una metàfora.

Hi ha persones que amb la primera llum de l’hivern esclaten de goig, un goig apassionat, com aquesta taca irisada de rosa pàl·lid que li deia sí a la vida sense ambigüitats al damunt del terròs encra adormit.


Però n’hi ha d’altres que, per motius desconeguts, no reaccionen amb els primers calors i es reserven. La seva ànima es recargola del dolor de ser i no semblen voler tornar a l’existència. Són d’esperit esquelètic i rcorden un món tràgic. Potser tenen por.



Alguns, però, no es deixen aplanar pel fred i es neguen a morir quan ve el compàs de la foscor. Tenen voluntat de perennitat. Afuats amb una voluntat indomable semblen recitar el salm quaresmal Crec amb tot el cor, tot i que deia que en sóc de dissortat...


Verd fosc, símbol d’hospitalitat, algunes persones, com els xiprers, ens indiquen i ens conviden a adreçar el nostre esguard al blau del cel. Tu saps prou bé, oi?, que és precisament aquest blau, especialment quan agafa damunt del mar els tons intensament pacífics del capvespre, el qui abraça amb sol·licitud tots els dolors del món...

Potser viure sigui només tenir nostàlgia del blau...