11 de març de 2009

Vinyar d'hivern


No crec que hi hagi una metàfora més plena de l’austeritat i de l’ascetisme, en ple hivern, que un vinyar. En un dels moments morts de la meva estada professional a terres de l’interior de Catalunya vaig badar davant d’un camp de vinyes una bona estona, un camp que a l’estiu he vist en plena ufana, com una mar de verdor, i a la tardor com una vibrant estesa rovellada.

Al març els ceps del vinyar s’alcen curts. Negres com el sutge, retorçats amb els sarments petits, han estat curosament alineats i tibats en la mateixa direcció perquè rebin el sol amb l’angle adequat. El terra, marronós, és net, treballat adequadament per mans humanes. Cap herba molesta la filera... D’aquí a un parell de mesos començaran a néixer els pàmpols i, més endavant, els raïms, agrupats en panícules de baia arrodonida, de color rosat o d'un blau violat fosc. Però avui, a l'hivern, després d’hores de podar, netejar, cavar, relligar... només es veuen els ceps torturats i els petits sarments. Res no anuncia que hi hagi d'haver vida, llevat de la fe de qui ho ha treballat. Un autèntic espectacle quaresmal...



I, de cop i volta, m’he adonat que aquest vinyar d’hivern constituïa també una metàfora de l’educació. O del que aquesta hauria de ser. El bon mestre és aquell que t’introdueix en els significats. Per arribar a fruitar cal abans ser orientat, netejat, fins i tot relligat si s’escau... només així assegures que revindrà la vida i que fruitaràs. D’altres beuran el vi... De vegades el bon mestre només pot veure, si li deixen, les filades dels ceps de l’hivern... i està condemnat a tenir fe, creure el que no veu, que en un futur allunyat els seus alumnes verdejaran, cobriran la negror del cep, esclataran a la vida i fruitaran... Si la terra ha estat bona i ben llaurada i l’espècie aportada pel cep l’adequada... el vi serà bo...

Sí, ser mestre és esperar que la inversió en paraules i companyia acabarà donant un vi bo... que tu no tindràs ocasió de tastar...