Pel títol d’aquest bloc ja podeu imaginar que no només sóc a l’edat grisa, sinó que crec en els grisos i defujo entendre la realitat com a blanc o negre. Això no vol dir, però, que el blanc i el negre no existeixin i que, si més no, no constitueixin punts de referència per valorar el grau de saturació del blanc en el discurs de la vida.
De vegades aquests punts de referència s’han de tenir clars i no s’hi valen matisos.
Per exemple, les darreres eleccions al País Basc. Cal dir negre! No han estat del tot legítimes perquè no han estat del tot democràtiques. No pot ser que s’impedeixi a un grup o agrupació de persones l’accés a la representació d’una part del país pel sol fet que no diuen el que el govern vol que digui. Jo sóc enemic de la violència i, tot i sentir-la sovint a l’ànima davant de les injustícies del món, sé que és un camí immoral per principi i sense retorn humà de final. Tanmateix no es pot impedir la presentació a unes eleccions perquè no condemnen un acte violent. Altrament seria si el defensessin o l’enaltissin, però no és això el que diu la llei.
Un altre exemple, el tribunal constitucional davant de l’Estatut. Cal dir negre! L’Estatut ja ha estat votat pel poble en un marc estrictament legal. Dotze funcionaris que no representen ningú l’únic que han de fer és dir que no hi tenen res a dir.
Sé que qualsevol entès en dret trobarà milers de subtileses per entrebancar el que acabo de dir. M’és igual. Cal dir negre!
Com deia el meu pare, advocat, potser en tot això hi ha dret, però no hi ha justícia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada