Max

En el darrer post deia que l’agressivitat innata dels sapiens –causa de l’extinció dels pacífics neanderthals-- m’havia fet pensar en el meu amic Max.

En Max és professor de llengua i literatura de Secundària i li agrada molt fer exercici tot i que Déu n’hi do com n’arriba a ser de contemplatiu. L’he vist sovint amb la bicicleta amunt i avall a l’indret on passo alguns dies de vacances a l’estiu. A més li encanta ballar salsa i al gimnàs he pogut verificar que fa aeròbic amb autèntica passió. Una vegada vàrem coincidir al bany de vapor del gimnàs i vàrem encetar conversa. D’aleshores ençà, quan ens trobem en aquests moments de relaxació, xerrem sovint.

Un dia li vaig preguntar al Max si feia esport.

--No –em va dir--. D’adolescent vaig jugar a bàsquet a l’escola i fins i tot vaig pertànyer a un equip de futbol. Més endavant vaig jugar bastant a tenis. Però ho vaig acabar deixant.
--I doncs? –que li vaig fer jo—
--Vaig deixar-ho en primer lloc perquè gairebé sempre perdia.

Va somriure obertament –ho recordo molt bé—i va afegir:

--A l’escola em van enganyar. L’important de l’esport no és participar, és guanyar. I per guanyar has de ser agressiu. I especialment en esports de competició que tenen contacte –el futbol, el bàsquet, el handbol ...—aquesta agressivitat de vegades comporta glops de violència. De vegades fins i tot he sentit néixer la violència a dins, quan algú et pot o consideres que t’ha fet falta. Igualment em passava quan veia competicions en directe –jo havia anat al camp del Barça—o per la televisió.
--Violència des de casa com a espectador?–li vaig dir amb estranyesa—
--Sí, violència, tòfol, violència... jo notava que se m’enterbolia l’ànima si l’àrbitre xiulava equivocadament alguna falta contra l’equip amb el qual jo m’identificava o si els altres entraven amb joc brut contra els meus. A més, tòfol, no sóc jo només qui experimenta la violència interior... recordo perfectament els crits de la grada quan jo anava a futbol: “trenca-li la cama” –recordo que bramava un espectador adreçant-se a un defensa dels nostres contra un dels altres—i així la pròxima vegada que es queixi amb raó”...

Un altre dia, al bany de vapor, la conversa va anar pels mateixos verals. En Max m’etzibà:

-- Quan algunes vegades fent esport guanyava --poques, certament-- al final em feia pena el contrari... perquè quan es perd, desenganyem-nos, t’ho passes malament, et frustra i, molt o poc, encara que saludis esportivament l’adversari, per dins et fa ràbia. Jo creia que l’esport de competició, especialment el que comporta contacte físic canalitzava la violència... doncs no, el que fa és sublimar l’agressivitat en un context on aquesta està culturalment permesa.
--¿No em diràs, però, tu que ets professor, que no és important en l’educació dels adolescents?
--I tant que ho és.... –I va callar una estona—
--A banda del que té de positiu l’exercici físic --va prosseguir-- canalitza l’agressivitat, obliga a contenir-se dins d’unes regles, valora el treball en equip i ajuda a gestionar les frustracions... fins i tot ajuda a superar-se i a esforçar-se...
--I, doncs? Tot el que dius és positiu.

Va callar una estona i va tornar a somriure...

--És que a mi el que em molesta de la condició humana és l’agressivitat i que existeixi inevitablement la frustració i la tristesa. De vegades crec que l’esport de competició cos a cos, en el fons, com en els tornejos medievals, no és altra cosa que una sublimació de l’instint violent...propi d'alguns primats.
--Però els genetistes i darwinistes d'avui afirmen que l’agressivitat és un mecanisme indispensable per a l’adaptació de l’espècie al medi!
--Doncs això, tòfol, això és el que em fot. Això és el que em fot de la vida! No seria millor que el principal mecanisme d’adaptació fos la calma interior i la serenitat?