13 de març de 2009

Berta


Em topo amb la Berta a la barra del bar poc abans de les vuit del matí. La saludo.

--Avui festa, oi? Hi ha vaga d’alumnes
.
--No t’ho pensis – em respon mentre va remenant el sucre dins la tassa de cafè--. El dilluns els vaig dir que votessin i m’ho diguessin clar. Baixo de Granollers cada dia i els dies que tinc classe a les vuit em llevo a les sis...
--I què van votar?
--Doncs per unanimitat que volien fer classe, tu. Com no em vinguin avui t’asseguro que m’agafa alguna cosa!

La Berta m’adreça un darrer somriure afable, em diu adéu i se’n va rabent cap a classe. M’agrada la Berta: és d’aquestes dones que segur que s’estimen la vida. No sé pas com fa les classes però, de ben segur, que comunica bé el que diu i que no li falta vitalitat.

A mig matí, pels volts de les dotze, de camí cap el meu despatx retornant del Palau de les Heures de fer avorridíssims tràmits burocràtics em creuo un altre cop amb la Berta davant l’espai de l’església.

-- I què? –li faig--. Molts alumnes, al final?

--Tots menys dos! I a sobre, com que a les altres classes sí que feien vaga, m’han tingut una hora més martellejant-me amb preguntes sobre el textos que els havia proposat avui... Resultat: la feina que pensava fer aquest matí en orris... És que no tinc perdó de Déu! –em diu somrient--.

M’ha quedat, suposo, el somrís als llavis. Crec que Déu li perdonarà aquest excés... I mentre pujo escales amunt cap al despatx penso que avui a les notícies sortirà la inevitable manifestació d’estudiants amb les paraules eslogàniques i comunes que se solen recollir en aquests moments excitats... i, en canvi, mai ningú no dirà que la Berta ha tingut classe amb els 35 alumnes de l’optativa que imparteix enguany.

Tinc la temptació de pensar que si jo i altres professors fóssim com la Berta –amants de la vida sense ambigüitats i apassionats per la docència—potser no seria tan fàcil muntar vagues d’estudiants...

O potser sí!