28 de març de 2009

Generació dels 30


Tinc l’ocasió de parlar amb una noia que ha sobrepassat de poc la trentena i que, fins avui, ha dedicat tota la seva vida a la recerca i continua dedicant-s'hi. Després del doctorat ha passat cinc anys a l’estranger, de primer becada pel Ministeri i després contractada per una de les universitats més prestigioses del món. Com no podia ser altrament parlem de la tensió universitària recent. Ella treballa ara a una universitat pública i continua en recerca biomèdica en camps propers a la curació dels càncers.

--Som una generació—em diu—que a diferència de la vostra no hem tingut l’ocasió de lluitar contra res ni ningú. Potser per això la resposta a la guerra de l’Iraq ens va enardir tant. La lluita per un objectiu defineix una generació... D’altra banda, la nostra formació universitària –tots els professors són de la teva generació—ha estat intel·lectualment molt dogmàtica i tancada.
--Què vols dir amb això?
--Que havies de ser d’esquerres per força. Supremacia moral obligatòria. Fora d el'esquerra no hi ha salvació!
--No crec que cap professor de biologia t’obligués a ser d’esquerres! –que li faig una mica sorprès!—
--No, és clar, éreu prou intel·ligents i subtils per no demanar-ho directament! Analitza el resultat.
--Quin resultat?
--Quin estudiant de la universitat de la meva època o d'ara mateix pot dir, per exemple, que vota Convergència o que el capitalisme té coses positives o bé, sense anar més lluny, que la universitat pública no funciona tant bé com les que són privades? Qualsevol d’aquests idees o opcions no es podia, ni es pot, ni tan sols pensar. Si la deies o la dius quedes inhabilitat mentalment, marginat subtilment... En fi, que ningú no gosava ni gosa dir-ho... probablement perquè encara està "prohibit" pensar-ho...

Callo perquè no vull atiar la discussió.

-- Ah! I d’això, a més, en dieu tenir esperit crític! ¡Quina barra!!

Veig que se’m sulfura una mica i jo vull tenir la festa en pau que no m’agrada gens discutir... Tampoc no la veig cada dia... o sigui que...

--Doncs després d’haver estat cinc anys en una universitat privada estrangera em veig amb cor de dir que funcionen millor que les públiques. I que la privatització de la universitat --hi posa ara un deix d'ironia-- potser en comptes de ser un problema podria ser-ne la solució... ¿Tu saps la carrera d'obstacles per a la gestió del meu laboratori a la universitat on treballo? És lent i confús... simplement costa trobar qui és el responsable de solucionar-te la gestió! I quan s'ajunten la burocràcia universitària amb la de la Generalitat, aleshores és letal! Escolta: les 10 primeres universitats del món en producció científica i prestigi docent són privades. ¿Això no hauria de fer pensar una mica als del pensament crític?

Arribem al punt on ens hem d’acomiadar. Em fa un parell de petons a les galtes i abans de separar-nos m’etziba:

--Ja ho veuràs: el càncer es curarà abans a partir de les recerques de les universitats privades que no pas de les públiques.

I veig que li queda un somrís pacífic a la cara mentre se'n va carrer avall...