La didàctica d'Alícia

Una de les activitats del dissabte passat a Món Sant Benet va ser la meva participació com a alumne en un taller de cuina de la Fundació “Alícia”. “Alícia” és un nom propi de dona que, fonèticament parlant, dins del complex de Món Sant Benet es vol fer derivar de la contracció de les dues primeres síl·labes de les paraules “Alimentació” i “Ciència”. El centre "Alícia" està ubicat en un edifici modern de vidre, extraordinàriament funcional, dedicat a la recerca alimentària i a la innovació tecnològica en la cuina. Un dels seus objectius és la creació i divulgació de bons hàbits alimentaris. Per tant té un laboratori d’investigació i uns serveis de cuina per aplicar-ne els resultats que completa amb una sèrie de tallers dedicats a totes les edats.

El taller en què vaig participar va consistir en una exposició oral adreçada a una cinquantena de persones sobre l’alimentació i els sentits. He de confessar que la cuina no m’atrau massa per no dir gens. Tot i la meva edat ja avançada, encara tinc gana i, si seguia el meu instint, em plau menjar en quantitat, sobretot menjars senzills, frescos i naturals. Res per a mi com una bona amanida i peix roquer de la Costa Brava fet a la planxa i acompanyat d’un bon vi i d’un bon pa. En el meu desinterès per la cuina potser també hi té a veure el fet que alguns condiments habituals, en especial l’all, no se m’assenten massa bé. Això no vol pas dir que no gaudeixi d’una bona cuina sofisticada arribats al cas. Sí, també sé valorar els plats elaborats amb paciència d’artesà i presentats amb art... Dic tot el que precedeix per fer entendre que vaig centrar tot el meu interès del taller, no pas tant en el contingut, com en la didàctica de la noia que ens ho presentava el nom de la qual no recordo prou bé. Crec que és deia Sara. Sigui com vulgui vaig quedar fascinat per la seva didàctica i d’això voldria deixar-ne una breu constància en aquest bloc.

En principi no és difícil definir didàctica. Mot que procedeix del verb grec “didásko” (“ensenyar”), la didàctica consisteix a presentar una informació de manera que aquesta sigui susceptible de ser entesa i apresa per part d’un públic singular. La primera fase, 'entendre', és indispensable perquè es produeixi la segona, 'aprendre'. Amb tot, la segona fase precisa de l’esforç personal del receptor, aspecte que no sempre cal en la primera fase. Per a un taller com el que ens va presentar la Sara, obligada només a la primera fase, he de dir que la seva actuació va constituir un exemple impecable de bona didàctica. Va aconseguir agafar-me de manera sencera, tot i que el meu interès per la temàtica era més aviat escàs. I ho vaig entendre tot a la perfecció. ¿En què va consistir aquesta meravella pràctica? Intentaré fer-ne cinc cèntims.

En primer lloc la capacitat comunicativa, verbal i no verbal, amb una simpatia cordial autèntica o simulada. En tot cas semblava que la Sara gaudia presentant-nos una informació sota el títol “La cuina i els sentits”. (En el meu fur intern crec que no feia comèdia i que realment gaudia com un actor quan se situa davant del seu públic, el canó de llum l’il·lumina i comença a parlar en el bell mig d'un silenci que es talla i unes mirades focalitzades en la seva paraula i el seu gest). Probablement en un futur professor, mestre o comunicador, aquesta capacitat és el primer que s’hauria d’ensenyar (i no es fa). Tot mestre o professor hauria de saber articular bé el to de veu i hauria d'aprendre els recursos retòrics bàsics per poder estructurar un discurs coherent, amb els tons de prosòdia vocal ben situats, sense interrupcions, mirant al públic, gesticulant adequadament i amb un toc de naturalitat que fos claramet percebuda pels alumnes. És cert que hi ha persones amb una veu agradable i d’altres que no la tenen tant. I també és veritat que algunes persones tenen un do natural en la comunicació i d’altres hi són negades. Però el que sí és cert és que, a partir dels dons que Déu ens ha donat, podem avançar molt en comunicació. Hi ha recursos com, per exemple, l’efecte Pigmalió –positivar sempre i crear expectatives d’assoliment en el grup que rep la informació—que faciliten molt la comunicabilitat. I l’exposició en públic també té tècniques que es poden aprendre.

En la meva opinió, el desenvolupament de la capacitat comunicativa és de les primeres coses que s’hauria d’ensenyar, sobretot en un país com el nostre en què la manifestació del saber escolar gairebé mai no es produeix de forma oral, sinó a través de l’escriptura. Sí, es pot aprendre a ser simpàtic o, si més no, a simular-ho, paral·lelament als sentiments i emocions que cadascú tingui en el moment de parlar. Doncs bé, la Sara va parlar tota l’estona mirant el públic, amb un to de veu fresc i agradable, amb un discurs coherent, dominant els tons de la veu i amb una simpatia que podia desarmar qualsevol malestar o mal humor dels potencials receptors. Personalment vaig quedar seduït per la seva retòrica i per la seva simpatia, com si d’una bona actriu es tractés.

En segon lloc la coherència del discurs. D’entrada la presentació del tema acompanyada de les parts en què aquest consistiria. A continuació el desenvolupament, anant sempre del que era més general al més particular, i del que era més inclusor al que ho era menys. I, finalment, un retorn constant al que en tècnica didàctica en diem “l’epítom”, és a dir, el retorn al marc general que cada cop quedava més enriquit per la informació clarament organitzada que l'havia precedit (en aquest cas, sentit per sentit, dels cinc que tenim, definits, magistralment per la Sara, com “les portes del nostre cos”).

En tercer lloc la Sara va saber establir en tot moment els ponts cognitius indispensables amb el públic que l’escoltava. Semblava que tingués interioritzada la clàssica màxima llatina verba pauca, exempla multa, exercitatio plurimam: ‘poques paraules (aquí vindria a ser: pocs conceptes), molts exemples i, encara més activitats’. Sempre partia del que el públic podia saber per connectar a partir del que ja sabíem una nova informació a propòsit de la qual, de seguida, en posava un exemple. Bé a través de recursos visuals o amb l'ús del contingut d’una capseta que contenia diversos productes, ens feia respondre a preguntes o a actuar amb les mans i amb el cos prèviament a l’establiment d’un brevíssim diàleg.

Ens feia, per exemple, tastar un líquid d’un pot que teníem en la capsa de cada assistent i ens preguntava quin gust tenia. Anava comentant les respostes amb el clàssic recurs de repetir el que li dèiem deixant en suspens pel to de la veu el seu possible encert, demanava a continuació més respostes, les continuava deixant en suspens i quan les contradiccions entre el públic eren suficients, concloïa el resultat de manera convincent quan ja tots estàvem desitjant la resolució de l’enigma en un sentit o altre del que havien dit alguns dels assistents. ¡Un autèntic mestratge!

En quart lloc semblava que hagués estudiat la teoria de l’aprenentatge coneguda com a programació neurolingüística (PNL). D’acord amb aquesta teoria l’aprenentatge s’assoleix sempre com a resultat d’una experiència. I, en general, sembla que aprenem millor, quan es tracta d’un grup, si aquestes experiències combinen l’audició, la visualització i l’activitat física. La Sara parlava molt bé, com ja he dit, i el seu discurs et feia estar pendent del que deia; alhora tenia un powerpoint que anava presentant imatges dels conceptes que utilitzava i, finalment, de manera simultània a la paraula i a la visualització utilitzava l’activitat a partir dels potets amb productes de què disposàvem en la capseta de cadascun dels assistents.

L’exposició va durar una hora llarga que em va passar volant. M’hauria agradat poder-la filmar per poder analitzar la tècnica didàctica en profunditat. Personalment, per defecte professional, vaig quedar fascinat. En sortint de l’exposició el cap se’m va disparar a pensar com en una assignatura qualsevol de la formació del professorat –o bé a classe amb nens o adolescents—podríem practicar aquesta didàctica a base d’articular la paraula, la imatge i l’activitat. No em va parar el cap –i encara sovint hi dono tombs i més tombs—a com, per exemple, en història o en geografia o en art, podríem desenvolupar aquest model. Conec alguns recursos comunicatius verbals i no verbals; no em costaria pensar en powerpoints sobre qualsevol contingut; la gran pregunta, però, era i és: ¿què hi posaria en la capseta? ¿Com ho faria servir? ¿Com podria ser viable en cada context instructiu concret i per a cada tema?

Sí, ho vaig entendre tot molt bé. El primer objectiu de la didàctica, 'entendre', va estar assolit a la perfecció. ¿Vaig aprendre, però?

En parlaré un altre dia.