Els somnis de futur

He passat moltes hores en els darrers mesos enfeinat amb un disseny didàctic sobre la guerra civil espanyola per al 4t curs de l’ESO. Això m’ha obligat a revisar documents, rellegir textos, buscar fonts i contrastar-les, identificar fotografies, analitzar cartells, etc. Des de la victòria del Front Popular al febrer de 1936 fins al dia 1 d’abril del 1939 he resseguit a grans trets aquest dramàtic episodi de la nostra història. Com deia José Bergamín no puc ser objectiu perquè sóc un subjecte, i, per tant, necessàriament subjectiu. I, en aquest sentit, confesso que sóc hereu de les impressions de la meva família (el meu pare va ser sergent dels “rojos”, exiliat a França, catalanista, etc.). Amb tot he procurat situar-me sovint en la pell dels personatges per poder entendre’ls des de dins. Avui, conclosa ja la feina, m’he adonat que m’havia ficat bastant a fons en els seus projectes, en l’imaginari que els movia, en definitiva, en els seus somnis de futur. I justament la Història, segons que sembla, ha sentenciat la inutilitat d’aquells somnis i ha acreditat d’alguna manera la viabilitat d’un somni menor dels anys 30 que va ser derrotat sense contemplacions: els valors i les accions de la Segona República (malgrat els seus errors).

Una de les coses que se m’ha presentat com una evidència és que els projectes dels militars conspiradors i dels sectors polítics que els van recolzar –deixo avui l’Església a banda-- han fracassat estrepitosament, llevat d’un: la pràctica aniquilació de la voluntat de ser de Catalunya. Potser sigui l’únic triomf dels rebels que avui sanciona clarament la Història una i altra vegada a través dels resultats electorals. Tanmateix al segle XXI, Espanya no és feixista ni nazi, no és totalitària, no és corporativa, no és una dictadura, de carlistes ja no n’hi ha i “la revolució” falangista ja no existeix... I aquest era el projecte dels militars insurrectes, dels falangistes i dels tradicionalistes.

L’altra cosa que sembla evident és que els somnis dels anarquistes i dels comunistes tampoc s’han realitzat. Al segle XXI, el comunisme és una escorrialla minoritària que ha vist com s’ensorrava com un castell de cartes aquell fals paradís que havia enlluernat les masses als anys 30 i en els nostres 70 i 80... L’anarquisme, després d’haver “alliberat” les persones matant-les i amb tota mena de prohibicions, pràcticament ja no existeix. Al segle XXI enlloc hi ha col·lectivitzacions del camp o d’empreses i més aviat sembla pertinent que allò que fa bé la iniciativa privada és millor que no passi a la gestió pública que té uns límits més que experimentats.

Què és, doncs, el que vivim avui que tingui el seu precedent en el període estudiat? Els valors de la República. El segle XXI a Espanya és una democràcia de partits, regida per una constitució liberal i laica, amb separació de l’Església i de l’Estat, amb dret de divorci, amb una oferta educativa generalitzada que ha acabat amb l’analfabetisme, amb un exèrcit sotmès al poder civil, etc. Sí, hi ha un rei, una anomalia irracional perquè resulta difícil d’entendre que un poder de l’estat al segle XXI estigui relligat en exclusiva a la semença mascle d’una persona... però en tot cas el rei regna sobre els valors republicans... Uns valors que van ser atacats per la dreta i per l’esquerra durant els anys 30 i durant la mateixa guerra civil. Fins i tot pel mateix PSOE, ara definitivament reconvertit a la socialdemocràcia més tova...

Les escenes horribles de la guerra civil, doncs, van ser del tot inútils. La voluntat i les idees dels sollevats, esborrades de la Història. Els projectes d’anarquistes, socialistes i comunistes, fracassats. De fet, només vàrem perdre 40 anys i es va deixar estès un munt de dolor, por i sofriment... I l’herència avui d’un imaginari pervers que encara perdura en el fals bipartidisme de l’Estat i en una curiosa animadversió sense fonament que suscita una Catalunya precisament derrotada una i altra vegada en la seva catalanitat.

Acabada la feina, els somnis que es van voler imposar m’han semblat vanitosos i vans. I tot seguit m’he preguntat si els meus –ara com ara del tot fracassats—són somnis caducs o bé, com en el cas de la República dels anys 30, podran ressuscitar d’aquí 40 anys.

El futur dels somnis no el posseeix ningú en el present. Potser només és a l’abast d’algun poeta.