Una escola

El dimarts vaig tenir l’ocasió de visitar i parlar en una escola privada d’una capital de comarca. Al llarg de l’any actuo i visito, per motius professionals, diverses institucions educatives, tant públiques com privades. Reiteradament –amb excepcions—em trobo sempre amb unes constants d’aspecte físic i acadèmic que expliquen el grau de prestigi i d’eficiència dels centres o bé també la seva mediocritat.

El centre educatiu que vaig visitar el dimarts em va sorprendre amb una intensitat emocional i professional que feia temps que no experimentava. Una escola endreçada, ordenada, neta i silenciosa (amb alumnes a dins!). Sí, sé que hauria de ser normal, però avui no ho és. Una escola amb mòduls professionals, a més de la Primària i la Secundària. Una escola que supurava eficiència en el mateix aire que respiraves. No vaig contemplar en directe cap classe però vaig percebre tres dimensiones humanes en el professorat (si més no el que vaig veure) que expliquen moltes coses: alegria, il·lusió i seriositat somrient. (I que consti: tenen més nouvinguts que alguns centres públics de la comarca...).

Em va resultar particularment emotiu parlar amb el professor responsable del mòdul professional de cuina. La feina programada, el somriure als llavis, la mirada neta, l’entusiasme vessant entre els mots... i les idees educatives ben clares. La seva missió és instruir, per descomptat... que els alumnes acabin dominant tots els recursos que van lligats a la restauració. Però tenia ben clar també –i així m’ho va comentar-- que educava instruint. Per quins camins? Pels de sempre! Ordre, jerarquia, exigència acadèmica i humana, dedicació... Els alumnes havien d’anar amb els cabells curts, les mans netes, les ongles arranades, no podien tenir cap taca ni al vestit ni al barret, havien de ser puntuals, s’havien d’esforçar per obtenir un producte que es pogués servir a l’hora precisa... Mentre m’explicava tot el que feia i com seqüenciava les activitats a grans trets durant la setmana, de cua d’ull em mirava l’ambient de la cuina... Nois i noies de 16 a 19 o 20 anys (el mòdul és de tres cursos) feinejaven amb rapidesa, cara serena, un bon ambient on tothom semblava imbuït que l’eficàcia no era només un mèrit, sinó una absoluta necessitat...

A la tarda, abans de la meva intervenció (m’havien demanat una xerrada sobre aspectes de l’educació) em va meravellar veure que el claustre de professors gairebé en ple, amb el director al davant assistia amb interès a una hora i mitja de tabarra meva personal a les sis de la tarda després d’una jornada laboral sencera... Vaig veure un professorat més jove que el de la mitjana, estabilitzat i, tal com em va dir el director en acabat, fidelitzat...

Un director que mana, que té objectius i que vol arribar sempre més enllà. Uns equips de professorat estables que han desenvolupat un to de cordialitat (això s’ensumava amb el llenguatge no verbal) i que presenten un grau notori d’entusiasme per formar-se fora d’hores i per millorar la seva qualitat. I al darrera de tot plegat –si és que tots després vivien els ideals educatius del professor encarregat de dirigir els ensenyaments de cuina—jerarquia, ordre, dedicació i esforç.

Quant de temps haurà de passar per actualitzar de debò els eixos bàsics i gairebé perennes de l'educació? Perquè de models i resultats, com el d'aquesta escola, n'hi ha. I de models i de resultats del que no hauria de ser també.

Avui una persona que és d’aquesta capital de comarca m’ha comentat que l’escola en qüestió tenia molt de prestigi. Ves per on! Estrany, oi?