27 d’abril de 2008

La penya de doctorat a Món Sant Benet


He passat un dia i mig a Món Sant Benet (Sant Fruitós de Bages). Ja hi vaig ser, quan encara no tot estava inaugurat, el dia 21 de desembre i vaig escriure al bloc les meves impressions sobre aquesta magnífica iniciativa de la Caixa de Manresa durant els dies següents a aquesta visita. Avui em referiré més aviat a aspectes de percepció personal.

L’estada a Món Sant Benet provenia d’una de les periòdiques reunions que fan els antic alumnes del darrer curs de doctorat del departament universitari on treballo. Formen un grup molt heterogeni –des de qui es troba a l’extrema joventut, com aquell qui diu encara a punt de començar la vida, fins qui ja es troba en la seva plenitud--. A més, no tots són de Barcelona. En aquell darrer bienni hi havia qui baixava de Tremp i de Manresa per assistir als cursos després d’una jornada de treball escolar. Jo vaig ser tutor del curs, els vaig impartir una assignatura optativa i vaig dirigir-los, no pas a tots ni de bon tros, el treball de recerca del segon curs. Doncs bé, l’amfitriona manresana va programar una de les reunions periòdiques d’aquesta penya a Món Sant Benet. I els alumnes van tenir la gentilesa de convidar-m’hi, cosa que vaig acceptar amb una profunda sensació d’agraïment. Jo em sento molt proper a aquest grup i en cap moment, ni tan sols quan els donava classe, m’he sentit “professor” de res. Entenc, però, que la realitat potser crear distàncies i la imatge de docent potser resulta inesborrable encara que jo no la senti.

Al caient de la tarda vaig tenir l’oportunitat de passejar amb passa lenta pels encontorns de l’hotel, esplèndidament dissenyat. Tot el conjunt arquitectònic –l’hotel, la botiga, la fonda, etc.—sempre deixa el monestir enlairat i senyorejant el conjunt. Els colors dels edificis, construïts de fa poc, són externament humils, com si es pleguessin a la petjada històrica que els dóna sentit, com si volessin encara retre un homenatge feudal al seu senyor natural.

A cinc minuts a peu des del monestir de pedra grisa topes de seguida amb el bosc a mesura que vas deixant a la dreta feixes amples on s’escampa el conreu de blat. De sobte es fa un silenci estrany per als qui venim de ciutat. És un silenci tacat només per la piuladissa dels ocells i per alguna remor llunyana i escadussera d’un motor solitari. Atesa l’estació, els callament del bosc encara no estava massa enteranyinat pel zumzeig dels insectes. A les obagues hi passava un vent finet que refrescava les calors acumulades en el camí, que des de la plana bladera d’arribada a l’hotel es troba més a sol obert. I al final del camí, el riu.

El Llobregat a Sant Fruitós hi fa una corba d’arc que ha excavat històricament --en una mesura de temps geològic, inapreciable a la sensació dels humans—els diversos materials d’erosió que ha dipositat en el marge dret, just on es troba el monestir. En el marge esquerre el corrent fluvial ha quedat vençut per les llicorelles que se li han resistit, col·locades a l’atzar entre bancs de margues gris-blavenques. L’aigua s’hi recolza i s’hi ha ensorrat deixant al capdamunt del marge una plana que avui ocupa la població de Navarcles.

Els colors del capvespre, a mesura que el sol comença el camí de la posta, se’m van anar confonent a la retina. Com m’és habitual –potser perquè la meva educació d’infant i d’adolescent ve del mar-- l’aigua m’atrau d’una manera gairebé hipnòtica. I tot que el riu té un verd brut molt treballat, no vaig poder deixar d’asseure’m a la riba. Tot i que al davant hi tenia el canal paral·lel al riu que procedia de l’antiga resclosa de la fàbrica tèxtil, el moment va ser dens, molt dens. Al marge dret, s’hi dreçava un canyissar escanyat i diversos pisos de pins feien un enfilall cap amunt fins que la vista es topava amb el blau encara tendre del cel. Sentia el remoreig de l’aigua, suau. Algun clapoteig de tant en tant perquè el riu no és mort, té vida. El ventet que passa a través de les fulles dels arbres acompanyava musicalment el meu interior, que en aquell moment estava ple d’intensitats. Per què de vegades l’absència de paraules, el silenci, em comunica més que no pas la pluja de mots?

Destaco el sopar en un restaurant històric de Navarcles. Asseguts en taula rodona, davant d’una oferta culinària abundant i de qualitat, vàrem xerrar de manera contínua, teixint i desteixint fils de conversa que anaven des de la tesi de l’un fins als espais més personals de l’altre per saltar a d’altres temes en un ambient de cordialitat i de distensió que constitueix una autèntica meravella, un regal. La mirada encuriosida i feliç d’A., plena de bonhomia i de bondat, podia ser interrompuda pel so aponentat de B., que sempre té la rialla a punt dins del doll de mots amb què sol expressar-se; ignoro com s’ho fa per acabar sempre, davant de qualsevol qüestió, per espinosa que sigui, amb una frase que aboca necessàriament a un somriure; sovint C., amb una gesticulació que dibuixava les paraules amb una precisió que sempre m’ha impressionat, posava la seva coneguda passió en tot el que fa; D., com li és habitual, escoltava i somreia i, de tant en tant proferia, relaxadament precisions amb veu de seda... i, finalment, E., que no parava de moure’s i que, tot i la veu trencada com és propi de la professió de mestra en divendres, també n’hi deixava anar les seves amb aquell entusiasme que tant sovint li fa pujar el to de veu. Jo, és clar, també intervenia però ignoro com era percebut. Vàrem parlar dels companys absents amb delicadesa carinyosa... perquè de fet tots els enyoràvem... Potser hi ha persones que això de sopar amb altra gent ho fa sovint. Jo que, habitualment, no acostumo a dinar i a sopar en grup fora del marc de la família, aquell sopar per la seva senzillesa i alhora per la seva cordialitat intensa ha quedat en el meu record de manera inesborrable.

L’endemà al matí em vaig despertar d’hora i, com que havíem quedat per esmorzar a tres quarts de nou, vaig aprofitar el temps mort que se’m regalava per tornar a recórrer el camí que havia fet durant el capvespre del dia abans. Aquesta vegada vaig mirar en una altra direcció i, acompanyat del silenci fresc del matí, vaig deixar reposar el meu esguard, sobre les catifes del blat verd que des del darrera del monestir s’escampaven cap el poble. L’espai quedava tancat per cinc feixes petites i un parell de línies de pins. A Catalunya la mirada sempre queda tancada; no som un país d’espais infinits... El blat encara era verd i estava tacat de roselles. Mentre contemplava aquella pau es va fer present el record d’un tast de cel.

Reculant cap a l’hotel vaig veure com el sol just apareixia a la meva vista per damunt de l’edifici del monestir. No vaig poder evitar-ho, i a dins de mi va esclatar el final del cant de Zacaries: ....perquè ens estima, ens visitarà un sol que ve del cel per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar-nos per camins de pau. Això ho van cantar durant centenars d’anys els monjos d’aquell monestir just quan les primeres clarors del dia retornaven a colorejar la vida als seus ulls...

El matí –-esmorzar, visites al monestir, al centre Alícia (en parlaré un dia d’aquest) i a l’entorn modernista --va estar perfectament seqüenciat gràcies a la perfecte gestió de qui havia organitzat la trobada. No hi havia un punt a donar.

Però el meu gaudi més dens d’aquest dia i mig, va ser comptar amb la companyia d’aquesta singular penya del meu darrer curs de doctorat. No exagero gens si deixo constància en aquest bloc que ho vaig viure com un privilegi.

1 comentari:

una lletra... ha dit...

No ho dubtis Tòfol, el privilegi és nostre!