Ja no em va agradar gens el nom, de ressonància petroliera i de pronúncia poc genuïna en la nostra llengua. I encara em van agradar menys les filosofies i teories didàctiques que es van fer servir per dissenyar aquest tram de la reforma educativa dels anys 90. Vaig ser espectador privilegiat de la gestió prèvia d’aquesta reforma des de mitjans dels anys 80 del segle passat. I vaig preveure –i així ho vaig deixar escrit—que les teories no tocaven de peus a terra. I que quan les teories no toquen de peus a terra, la realitat se’n revenja de manera cruel. I de vegades de manera irreversible o de difícil transformació vers l’eficiència i vers els objectius que tot sistema educatiu sol tenir en una democràcia.
Han passat ja vint anys des d’aquells temps... i els resultats són a la vista i s’han fet públics. Però ja feia anys, gairebé des del començament, que els professionals del sector sabien que allò no anava. Fins i tot l'etapa no era ni tan sols educativa (si restringim el concepte d’educació a la construcció de valors i d’actituds). Encara recordo com la Neus, una de les alumnes brillants que he tingut, em comentava en un descans de classe –i d’això ja fa uns quants anys-- que a l’ESO havia perdut miserablement el temps (de vuitè d’EGB va passar directament a 3r d’ESO). I que molts s’havien perdut pel camí quan, en el cicle superior, les seves expectatives anunciaven altres futurs. Va ser potser la primera vegada que els meus temors es van confrontar amb una realitat fiable... Perquè la Neus era del tot fiable.
Dic tot això de l’ESO perquè un alumne de primer d’enginyeria de telecomunicacions, a propòsit de recents articles que parlen de la manca de vocacions per a aquests estudis superiors, m’ha escrit una reflexió sobre les seves dificultats a primer de carrera i dels comentaris que sobre això s'entrecreuen amb companys i amb algun professor. Crec que és una experiència viscuda i una anàlisi lúcida. Per tant l’afegeixo sense fer-ne cap comentari més. Seria bo que els qui tenen responsabilitat en la gestió de l’educació d’aquest país hi donessin un cop d'ull i hi reflexionessin una mica.
Benvolgut Tòfol,
Arran de la notícia que va sortir el proppassat dilluns 31 de març al diari AVUI, et volia preguntar què en penses d'això que n'han dit la crisi de vocacions en les enginyeries. Així que vaig veure la notícia vaig pensar que m'en podries donar la teva opinió.
Aquests últims dies he tingut l'oportunitat de parlar sobre aquest tema amb companys, algun professor de la universitat i professors del CIC. El cas és que entre els companys considerem que venim molt mal preparats acadèmicament per enfrontar-nos a aquesta carrera (ja saps, en el meu cas enginyeria de telecomunicacions). Jo he vist que vaig tenir la sort d'anar a una escola on ens preparaven força bé, respecte d'altres centres; tanmateix, la patacada que reps quan arribes a la universitat és molt grossa. Amb els companys hem arribat a la conclusió que venim molt mal preparats, com a conseqüència de diverses coses.
Al batxillerat no s'aprofundeix prou en matèries com matemàtiques o física. Això comporta que, en arribar a la universitat, s'hagi de fer un gran esforç per entendre, dominar i aprovar aquestes assignatures (les dues primeres condicions necessàries però no suficients per la tercera condició). Cal dir que a telecos, de les 11 assignatures del primer curs (fase selectiva), 4 són de matemàtiques (que a més són les més difícils) i 2 de física. És a dir, el 61% dels crèdits. A més, també ens hem adonat que en els últims anys, els professors han hagut de reduir temari d'algunes assignatures.
Ara bé, no hem de donar tota la culpa al batxillerat. També considerem que si sortim amb un nivell baix de batxillerat és perquè no s'hi ha pogut fer gaire més (no es tracta de carregar més el batxillerat, que ja està prou carregat). Per això veiem que el problema més gran és a l'ESO.
És evident que un alumne d'ESO pot passar de curs amb una gran facilitat sense necessitat d'esmerçar-s'hi gaire; i no només això sinó que pot treure bones notes (en alguns casos). L'altre dia un company meu em deia, "és que l'ESO és una pèrdua de temps!". De manera que no estaria gens malament que s'aconseguís que els alumnes que acabin l'ESO tinguéssin un bon nivell de català i castellà (per exemple) i així durant el batxillerat es podrien dedicar més hores a altres assignatures, i no com passa ara que tornem a repetir bona part d'allò que fa anys que es repeteix i es repeteix (em refereixo als conceptes d'aquestes dues llengues). Considerem que seria bo que hi hagués consciència que després de l'educació obligatòria hi ha (alguns) ensenyaments que requereixen una base més sòlida de diversos aspectes com són: conceptes de matemàtiques i física, i esforç i metodologia en l'estudi, per dir-ne dos exemples. És realment quan arribes a la universitat que t'adones què és estudiar, i també t'adones que mai has estudiat com ho estas fent ara, dedicant esforços i temps que fa uns anys ni t'haguessis imaginat. Parlant amb professors que havia tingut durant el batxillerat, reconeixes que, en comparació amb ara, fèiem poca feina. I que el grau d'exigència ha pujat molt.
Bé, simplement unes reflexions que se m'han acudit llegint l'article i parlant amb companys i professors.
Quina és la teva opinió sobre el tema, Tòfol?
La meva opinió, si s'escau, ja vindrà més endavant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada