15 d’abril de 2008

Catalunya i la voluntat de ser


Em dius d’on trec això de l’aniquilació de la voluntat de ser de Catalunya a propòsit del post sobre el triomf final dels valors de la República en la sentència de la Història. Em sembla que és relativament fàcil d’entendre.

Una de les raons de la insurrecció militar va ser Catalunya i el seu Estatut d’Autonomia. L’animadversió i fins i tot l’odi que destil·len les fonts de la dreta espanyola sobre el fet diferencial català, la seva llengua i, en especial, l’autonomia política no crec que siguin massa discutibles. I de fet, quan Franco entra a Catalunya i ocupa Lleida els dos primers actes simbòlics que realitza són l’abolició de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i donar el “enterado” perquè és compleixi la sentència de mort en la persona de Manuel Carrasco i Formiguera, el dirigent democristià (UDC) que tot i haver-se mantingut fidel a la República havia hagut de fugir de Catalunya perquè la CNT volia matar-lo i que va ser detingut i condemnat a mort pels franquistes. Ser catòlic i de “dretes” no li va servir de res: era català i fidel a la República i va ser afusellat com els 17 sacerdots bascos que havien estat fidels al seu poble. Bé, aquest post no és un llibre d’Història i no cal que faci una argumentació fonamentada de Catalunya com una de les causes importants que explica la insurrecció que va portar a la guerra.

Afirmo que una de les victòries de la insurrecció –segons sentència de la Història—ha estat l’aniquilació de la voluntat de ser de Catalunya. I quan dic Catalunya no em refereixo a cap ens abstracte sinó al conjunt de persones que viuen en el territori actual que es coneix amb aquest nom.

És fàcil fonamentar aquesta darrera afirmació a partir dels resultats electorals. Durant la República, a les eleccions generals, els catalans –i a partir del 1934 les catalanes—votaven majoritàriament partits que tenien la seva gestió i organització només a Catalunya sense cap vinculació amb cap partit estatal. ERC, sense anar més lluny, el 1936 tenia 42 diputats al Parlament de Madrid! I el segon partit català era la Lliga! Aleshores sí que es podia visualitzar que Catalunya era diferent de la resta de l’Estat i que no es vinculava ni a la CEDA (amb el mutatis mutandis que calgui, el PP d’ara) ni amb el PSOE. És cert que hi havia una forta presència anarquista que habitualment preconitzava l’absentisme i no votava... però quan els seus simpatitzants votaven ho feien per partits catalans...

Això s’ha acabat. Això ha estat definitivament vençut. I n’hi ha prou a mirar-se els resultats electorals sense prejudicis per comprovar-ho. No dubto que al PSC hi pugui haver un sector catalanista però el seu comportament polític en els darrers 30 anys no és aquest, probablement perquè la realitat, és a dir, la societat catalana que el vota no li ho permet. Al Parlament espanyol no constitueix grup propi i mai no ha defensat cap posició diferent de la del PSOE. En alguns casos la seva posició al costat de postulats centralistes no ha estat gens ambigua (LOAPA, per exemple, o, més recentment, defensa de la ministra Álvarez, o fins i tot l’elecció d’un brontosaure polític com el senyor Bono a la presidència del Congrés dels Diputats). I sobretot aquesta percepció trista segons la qual un ministre català, sigui Montilla o sigui Clos, s’ha de fer perdonar sempre el fet de ser-ho... No escric pas una crítica del PSC, partit que fa el que proposa abans de les eleccions i que rep un suport majoritari. Tampoc no és una crítica a l’electorat, Déu me’n reguard! És una simple descripció dels fets: la catalanitat que representaven els diputats catalans de la República ara, avui, és representada per escorrialles polítiques, (ERC i CiU i potser IC) amb una estrella progressivament minvant. La catalanitat tal i com s’havia postulat històricament potser ja no existeix per a més de la meitat del cos electoral. I encara que a mi no m’agradi que les coses siguin així, les coses són com són, faves comptades.

Dir que Catalunya és forta a Madrid perquè el PSC ha tret 25 diputats és una fal·làcia. El PSC es viu i es veu a Madrid, encara que no sigui així internament, com una part del PSOE i, pel que veiem recentment amb molt menys poder que el PSOE andalús. Una altra cosa força diferent hagués estat per als interessos catalans que els resultats haguessin estat inversos: que els 25 diputats fossin de forces arrelades aquí –políticament parlant—i que els partits vinculats a l’Estat fossin els minoritaris. Però això no és així i negar la realitat no serveix de res. Sembla que Vicens Vives tenia raó quan afirmava al Notícia de Catalunya que no hem estat prou forts per fer la nostra pròpia història....


--Però a les autonòmiques guanya Convergència i Unió...

Guanyava. Cada dia que passa es veu mes clar que tot i que es van marcar alguns gols memorables (TVE3, per exemple) el període pujolià va ser la pròrroga d'un partit perdut. Fixa-t'hi: el PSC té avui el domini absolut del 90% o més del pressupost de Catalunya i el domini de tots els mitjans de comunicació públics. Mai CiU va tenir tant de poder!

--I de les manifestacions per al dret a decidir, què?—em dius--.

Doncs mira, també Vicens aquí em sembla que l’encerta: aixequem banderes solitàries per cobrir tot seguit amb llurs parracs les nostres febleses.