Tothom sap què vol dir ‘aprendre’ o ‘aprenentatge’ tot i que a l’hora de definir aquests termes tinguem habitualment serioses dificultats. Els qui ens hem dedicat a la didàctica, és a dir, “a les diverses maneres de presentar una informació perquè sigui entesa i apresa en un context singular”, solem definir “aprenentatge” com un canvi de conducta o de coneixement més o menys permanent que es produeix com a conseqüència d’una o més experiències i que no es pot explicar per altres raons. Al llarg de la vida aprenem sense aturador des del naixement fins a l’instant de la mort. Quan afirmem, per exemple, davant d’una determinada circumstància “això no em tornarà a passar”, estem manifestant l’assoliment d’un aprenentatge. És a dir: hem tingut una experiència –en aquest cas desagradable—que farà que la meva conducta davant d’una situació similar no sigui la mateixa. Si davant d’aquesta tipologia de circumstàncies sempre tinc la mateixa conducta, diferent de la que vaig tenir la primera vegada, no hi ha dubte que he assolit un aprenentatge que es caracteritza, precisament, per la seva permanència o estabilitat. De fet un mestre o professor no és altra cosa, fonamentalment, que un creador o dissenyador d’experiències ordenades, interactuades amb un grup de persones anomenades alumnes, amb l’objectiu d’assolir-ne un canvi de conducta o de coneixement (sigui aquest coneixement del tipus que sigui) en funció d’uns objectius. Tècnicament parlant aquest procés s’anomena “instrucció”.
En el post d’ahir vaig afirmar que la Sara, en la seva exposició al taller del centre Alícia, havia dut a terme una didàctica excel·lent i que havia assolit perfectament la finalitat que jo entengués la informació que em volia transmetre. ¿Va aconseguir, però, la segona finalitat de tota didàctica, és a dir, que jo aprengués l’essencial de la informació que em va fornir? Doncs he de confessar que no.
Heus ací un dels defectes més greus entre els aprenents o alumnes: creure que perquè entenen ja saben. Entendre una informació és important o gairebé imprescindible per aprendre-la, però el procés d’aprendre no es deriva automàticament de la comprensió, si no és que, excepcionalment, ets un expert en la matèria de què se t’informa. No era, precisament, el meu cas.
Revisant al cap d’uns dies què m’ha quedat de la informació presentada per la Sara, trobo que només me n’han quedat parracs desordenats. Recordo vagament l’ordre del discurs (la importància de cada sentit en relació a l’alimentació). Hi ha coses que em van encuriosir molt, com per exemple que el gust amarg sol ser repel·lent perquè és el sabor dels verins. I que en canvi tothom troba agradable el dolç perquè és el record de la primera llet que xumem en néixer, especialment, si és la de la mare. M’ha quedat també el concepte de sinestèsia, aquella facultat que tenen algunes persones de sentir, per exemple, l’olor d’una persona o d’un menjar quan n’escolten el nom. Si faig l’esforç de recordar l’ordre del discurs vaig trobant a dins de mi fragments (propi de l’esforç auditiu que vaig realitzar): la importància de la vista davant d’un aliment (i com la cuina pot canviar aquesta sensació visual); el fet que cal que determinats productes per indicar el seu grau de qualitat al consum produeixen una sensació auditiva (la poma o les patates xips); el concepte i la importància de les textures; la idea de “retrogust”; la impossibilitat d’identificar més de tres aromes a la vegada en l’actualitat; i, finalment, l’abast de la cultura dels humans en vistes a l’alimentació. I poca cosa més.
¿Què m’ha faltat perquè aquesta informació que vaig entendre jo l’hagués après? Molt senzill: motivació inicial, l’esforç personal amb el meu sistema d’aprendre, motivació final i, probablement, alguna pràctica oral d’exposar-ho jo mateix davant d’un públic. Anem a pams.
Motivat per aprendre el que se’m deia n’estava. És a dir: m’agradaria haver retingut la informació per disposar-ne en el seu moment oportú, ni que fos com a exemple a les meves classes. Pel que fa al meu sistema d’aprendre he d’identificar d’entrada que sóc més aviat visual, és a dir, capto la informació sobretot per la vista i no m’és gens difícil concentrar-me. Per tant: m’hauria calgut prendre apunts. La presa d’apunts obliga a un esforç supletori que no es limita a l’audició, sinó que en processa la informació rebuda estructurant-la a partir de les significacions que posseeixo. Prendre apunts exigeix un esforç d’atenció i de concentració important. M’hauria facilitat la tasca d’aprendre disposar d’algunes pàgines de resum del contingut acompanyades d’algunes de les imatges que es van fer servir. Probablement hi hauria escrit alguna cosa en els marges tot seguint l’exposició de la Sara. Però un cop acabada aquesta, si pretenia aprendre el contingut, no n’hauria tingut prou ni amb la presa dels apunts ni amb disposar de part de la informació per escrit.
Si volia no només entendre sinó aprendre hauria d’haver continuat amb dos recursos més del meu sistema d’aprendre: passar els apunts en net a casa, llegir amb atenció el material gràfic o escrit que m’haguessin aportat, fer un esquema de tot plegat i intentar memoritzar l’esquema. Un cop fet això m’hauria anat bé exposar aquest contingut –o escriure’l—diverses vegades ja que he comprovat en la meva professió que les coses no s’acaben d’aprendre del tot, en el procés instructiu, fins que no les ensenyes. I, és clar, si ho volia aprendre bé m’hauria ajudat molt que aquest contingut jo l’hagués de saber exposar o aplicar en algun tipus de prova que fos important per a la meva promoció professional.
Aprendre, si no és que l’aprenentatge està molt lligat a una circumstància intensament emocional, no és possible en general sense un esforç personal que ningú no pot fer per tu. Entendre, si tens uns mínims coneixements previs que et permetin lligar bé el significat amb la nova informació, no és difícil. Aprendre pot ser agradable i apassionant, però mai no t’estalvia l’esforç. I sempre serà més efectiu si n’has de retre compte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada