17 d’abril de 2008

Autoestima o vanitat?


Uns dels aprenentatges que he trigat a fer en la meva vida ha estat adonar-me de l’ambigüitat o ambivalència potencial de gairebé tot el que és humà. M’ha costat molt entendre la gamma de grisos en alguns àmbits particulars de la conducta humana. M’ha costat comprendre que una persona, qualsevol persona, jo mateix, en principi, podem fer des d’allò que pot ser considerat més sublim fins a allò que resulta objectivament execrable. Aquesta ambigüitat sovint m’ha produït perplexitat. La religió, per exemple. Sentida a fons, no pot ser altra cosa que un camí de llibertat i d’amor. Per força, fins i tot només biològicament parlant, ha de ser una dimensió positiva. I en canvi..., en canvi hem viscut també la violència més atroç feta amb bona consciència en nom de sagrats principis religiosos. Sí hem tingut un Francesc d’Assís o una Mare Teresa de Calcuta. Hem tingut, però, un Torquemada o, més recentment, l’esclavatge de 6.000 presoners dels nazis en serveis de l’Església Catòlica a Alemanya...

Aquesta ambigüitat o ambivalència em sembla que ho toca tot. També la virtut. Així, per exemple, sembla que la modèstia i la humilitat –d’altra banda resultat que s’imposa a qualsevol per petita que sigui la seva intel·ligència sobre un mateix o sobre la realitat circumdant—són positives. Però no sempre. També poden ser “falses” o arribar a fer mal, perquè dutes a determinats extrems poden derivar cap a sentiments d’odi d’un mateix o a lesionar greument l’autoestima.

Això: ¿on acaba l’autoestima i comença la vanitat? Heus ací un problema d'ambigüitat que m’he plantejat sovint sense trobar-hi solució fins fa molt poc. Tot ha estat conseqüència de les reflexions a propòsit d’una relectura del llibre de Michel Lacroix (El culte a l’emoció).

M’ha semblat discernir que un té autoestima quan sap valorar allò que té de positiu el que fa, el que sent, el que diu o el que aporta i, alhora, continua admirant, fins i tot apassionadament, el que saben fer, sentir o dir altres persones. L’autoestima, a més, és socialment necessària perquè si un no s’estima, ¿com podrà estimar els altres com a un mateix?

La teva autoestima em sembla que no es vanitat quan adreçant la mirada als altres, descobreixes la saviesa o bondat que tenen tots o alguns dels seus coneixements o conductes i al mateix temps ets conscient que n'estàs molt lluny... L’autoestima no és vanitat quan el que fa l’altre/a o allò en què triomfa –si és positiu-- t’alegra per la seva qualitat i pel seu mèrit. Més encara si tu no ets capaç ni de fer-ho ni de triomfar-hi.

L’autoestima, per contra, deixa de ser-ho i es converteix en orgull quan et porta a considerar-te millor o superior als altres o quan cedeixes al ressentiment o a la gelosia perquè aquell o aquella ha fet o s’ha comportat millor en allò que tu creus que fas bé.

Tens una bona autoestima, doncs, quan t’agrades en el que fas o en alguns dels teus comportaments i alhora admires el que fan els altres sense irritació o recel. O quan penses que fins i tot en aquell i en aquella que et cauen malament hi ha coses a valorar i de les quals pots aprendre’n.

Tenir autoestima i alhora rebutjar la vanitat no ens és donat de natural. És una cosa que també cal aprendre. I no només en un període curt sinó al llarg de tota la vida. Perquè la punta de gelosia i de ressentiment sempre sorgeix de la nostra part fosca encara que no ho vulguem. I és impossible anul·lar-ne la força només a cops de puny de voluntat. Només ens és donat de no consentir-hi i de reconduir-ho.

EL que deia: aprendre els grisos.

1 comentari:

Cerve ha dit...

Una bona reflexió. És ben cert que la dicotomia de la conducta humana és il·lògica moltes vegades. Tots tenim punts que ens fan passar d'un extrem a un altre. I el terme mig entre l'autoestima necessària per viure bé amb un mateix sense caure en la pedantaria que desprecia als altres, regeix en un fil molt prim.
Tot i així, aplicant-ho al camp del coneixement, sempre m'ha costat manifestar el que sé o allò que em motiva i que omple les meves hores de pensament. Simplement per por a caure en la vanitat del que vaig sabent de cara als altres, més enllà de l'orgull que em produeix saber d'alguna cosa, per petita que sigui. D'altres vegades penso més en la desconfiança cap a la meva capacitat de transmetre quelcom que per a mi resulta interessant a uns ulls poc motivats pel tema o simplement desconeixedors. Tot i que en alguna ocasió he sigut capaç de fer-me escoltar, mai he sabut quin dels dos elements eren més presents en el meu discurs, si la vanitat o la persona orgullosa amb l'autoestima dubtosa de saber-ho explicar sense restes de vanitat.

Confio però algun dia, saber trobar l'equilibri que em faci sentir còmode, sentint la proximitat d'aquells que em puguin escoltar. Com a tot a la vida, cal un aprenentatge, oi Tòfol? Seguirem aprenen doncs...

Núri@