13 d’abril de 2008

Poeta i futur


Parlava tot just ahir que potser només algun poeta podia ensumar per on aniria el futur dels somnis públics. Ara com ara, cap ciència social, llevat potser de l'enquesta ben feta abans de les eleccions, mostra les tendències immediates. Ni economistes, ni sociòlegs, ni antropòlegs, ni historiadors tenen la més mínima idea sobre com aniran els esdevenidors. Potser sigui en aquesta incapacitat de predir on es pot trobar tan agudament la feblesa de la seva arquitectura científica...

Aquests dies de campanyes i resultats electorals, d'interpretacions esbiaxades segons l'interès de cadascú, d'escons de més i de menys, d'investidures de presidents, etc. --derrotat un cop més en l'immediat el meu somni-- em ressona per motius musicals un poema d'Espriu: La baralla de dos cecs captaires. Diu així:

Per negocis rivals
de cantonada,
estrategs de la nit
ara combaten.
Un inútil fanal
il·luminava
aquell odi brutal
de mans i plagues
blanquinoses dels
ulls sense mirada.
S’escometen tots dos,
garrots enlaire:
ferocitat atroç
de brontosaures.
Aguditzen sentits
d’oïda i tacte,
cautelosos, subtils,
per situar-se
en el terreny potser
més favorable
al resultat final
de la topada.
No falla ni un sol cop
l’endevinada
de l’ombra contra l’ombra.
S’esbotzaven
els cranis afaitats
—pedra picada—
i fins el moll de l’os
de l’espinada.

Després de llarga estona
de baralla,
un d’ells cau fent un crit
als peus de l’altre
i no es belluga més.
Tot ple de nafres,
el vencedor
s’ajup orientant-se
per la sang que s’escola
del cadàver.

La roba va palpant

amb molta pausa,
davalla vers l’infern
de les butxaques
i el buida del pecat
de la xavalla.

I, ves, m'he adonat que sí, que un poeta, als anys 60 havia intuït els somnis del futur d'aquest meu poble: allò a què es dediquen a principis del segle XXI els partits polítics catalans.

Qui t'ho havia de dir, oi?, Salvador?