Albayzin o la força de l'imaginari

La primera vegada que vaig conèixer aquest concepte, l’imaginari, va ser en un llibre del medievalista George Duby que es titulava Los tres órdenes o lo imaginario del feudalismo. El llibre data de finals dels 70 i aquí crec que el vam rebre, en castellà, molt a principis dels anys 80. Jo ja feia, doncs, vuit anys que era llicenciat i feia més anys encara que ensenyava història de l’art. Fill de la meva generació, la interpretació del que passava en el món de les formes es reduïa a les versions sociològiques d’Arnold Hauser i de Hadjinicolau. L’obra d’art era sempre, i per damunt de tot, l’expressió d’una societat en conflicte, de les seves contradiccions i de les seves lluites per l’hegemonia o pel poder. L’art derivava de la pura materialitat dels interessos humans i res de gratuït o de psicològic l’explicava. Jo ja m’havia preguntat algun cop què hi feien les imatges de les claus de volta gòtiques que no eren visibles o bé què hi pintaven les imatges dels capitells dels claustres on només hi passejaven els monjos, és a dir, els entesos que, a més, pertanyien a una classe social alta i homogènia. Però no me’n vaig sortir. L’art, com gairebé tot el que era històric, no era altra cosa que el resultat de la matèria, de l’economia, fos en primera o en última instància.

Van ser la historiografia francesa la que va començar a utilitzar altres conceptes no materials: l’estudi de l’instrument mental (llenguatge, formes de percepció), sistemes d’informació i educació i, finalment, els mites i les creences. I, que jo sàpiga, va ser George Duby el primer que ho va formalitzar teòricament d’una manera molt ben estructurada i aplicada al món medieval amb precisió i rigor. Va ser el primer en qui vaig llegir el concepte de pluricausalitat correlativa –no necessàriament determinant-- entre el que és mental i el que és material...

Que les persones, culturalment, tenim una visió col·lectiva del món, una imatge, i que d’aquí o alhora es genera una “mentalitat” sembla verificable empíricament. I que aquesta mentalitat i aquest imaginari condiciona una iconografia determinada o una manera d’elaborar formes artístiques concretes –comunes en el devenir d’una època encara que siguin de persones diferents—sembla difícil de refutar. De cop i volta, a més de la societat i les seves tensions, l’imaginari va aparèixer con un concepte estructurant que podia permetre explicacions de les formes artístiques, és a dir, assolir algunes raons que permetien entendre per què les formes van ser així i no pas d’una altra manera. Tot plegat va desencadenar un estudi aplicat a l’art pel que fa al concepte de símbol i a esbrinar quines eren les simbologies de les formes presents en l’imaginari reflectit també en la filosofia i en les narracions literàries. No sé si estaven interconnectats o no, però Panofsky i els estudis d’iconologia van aparèixer si fa no fa per la mateixa època que l’estudi sobre l’imaginari de Duby.

Pensava en tot això del meu passat i en el camp infinit de la meva ignorància, fins i tot d’allò que he estudiat una mica, mentre contemplava aquesta Setmana Santa des de l’Alhambra el barri d’Albayzin. És un barri d’origen musulmà que després vàrem recórrer a la tarda. Sembla que s’hi van aplegar els habitants de la ciutat de Baeza quan van ser expulsats pels cristians durant la Reconquesta i d’aquí li ve el nom.

El barri manté una constant estètica de l’urbanisme islàmic medieval: les cases emblanquinades i austeres per fora, els carrers laberíntics i els interiors amb jardí i amb una riquesa decorativa o arquitectònica que res de fora estant permet endevinar. Així ho recull, a més, la dita popular: la casa del moro, por fuera de barro, por dentro de oro.

Crec que no és agosarat pensar que aquesta “imatge” pública de l’urbanisme respon d’alguna manera a un “imaginari” concret. I sembla, efectivament, que és així. En aquest cas de natura religiosa: l’islam demana als creients que no manifestin cap mena d’esplendor extern en les seves cases. La raó? Per què d’aquesta manera conjuren o ajuden a evitar dues passions malsanes de l’ànima humana: la vanitat i l’orgull del qui té o vol aparentar que té, d’una banda, i, de l’altra, l’enveja del qui no té i s’encén de desig per tenir tant o més que l’altre.

Crec que l’imaginari religiós de l’Islam –amb la seva absència d’espectacles públics o de grans actes de reunions socials llevat del res del divendres a la mesquita--, de naturalesa immaterial, ajuda més a entendre les produccions del seu art que no pas la materialitat de la seva economia històrica.