Des de ben petit m’ha agradat molt llegir. De fet no recordo pas quan vaig aprendre a llegir i la meva memòria situa els primers records amb la possessió d’aquest habilitat. D’infant vaig llegir molt els llibres d’aventures de l’Emilio Salgari, de Karl May i de Jules Verne. Recordo que quan acabava un llibre, inevitablement en castellà, el tornava a començar. És cert que potser van jugar a favor meu que en aquells temps –la dècada dels anys 50 del segle passat—els nens no teníem tantes distraccions com ara. Només les joguines manuals, la nostra imaginació, els còmics i els llibres. No hi havia televisió, la ràdio l’escoltaven els grans i encara faltava un temps perquè arribés el pick-up connectat a la ràdio per poder escoltar els primers discs. Però no recordo pas haver estat educat de manera especial per a ser lector. A casa hi havia llibres i els pares eren lectors empedreïts. Però així com alguns germans hem tingut el cuc de la lectura d’una manera innata d’altres no l’han tinguda, amb els mateixos exemples i la mateixa escola. Recordo que m’apassionava tant la lectura que el pare, si m’havia de renyar per alguna malifeta, em castigava a no llegir!
Ahir, diada de Sant Jordi, vaig contemplar fins i tot amb un tel d’emoció aquesta festa tan maca, tan catalana i, si més no aparentment, tan nacional. I m’agradava particularment el bé de Déu de llibres que s’exhibien al públic... I no vaig poder deixar de pensar en la meva infantesa...
Una de les meves il·lusions de petit era anar a buscar el pare el dissabte a la tarda al seu despatx d’advocat. En sortir, travessàvem el Passeig de Gràcia i entràvem a la llibreria Argos, avui desapareguda. El record de la meva percepció d’infant és un gran i ample passadís amb unes taules a mà dreta amb les novetats i altres llibres i unes llibreries a mà esquerra on s’arrengleraven tot de volums. Jo, en entrar, me n’anava corrents a l’apartat on hi havia els llibres juvenils... ¡Quina no era la meva il·lusió si trobava que havia sortit un Salgari nou o un Karl May! Corria rabent cap el pare i li implorava que me’l comprès, cosa que habitualment feia. La majoria dels dissabtes que l’anàvem a buscar amb la mare, però, no n’havia sortit cap. Suposo que si aleshores m’hagués trobat amb aquesta quantitat de llibres juvenils que s’editen ara m’hauria tornat boig.
I arribats a aquest punt del record m’ha vingut de seguida la reflexió. ¿Què ho fa que jo trobi tant de plaer en la lectura? Què fa que hi hagi persones que no obren un llibre en sa vida? Llegir és indispensable per saber escriure bé? Llegir és imprescindible per assolir un cert nivell intel·lectual en la vida? Abans tenia les respostes segures. Avui sóc del tot escèptic. M’explico.
Com he dit al principi, jo no vaig ser educat a ser lector més que no pas els meus companys d’escola o que alguns dels meus germans i llegeixo fins i tot amb avidesa quan molts dels meus companys d’escola ja no llegien pas a la seva adolescència. D’altra banda he comprovat que persones que han llegit molt poc, per no dir gens, en la seva etapa de formació, escriuen molt bé, tant o millor, que d’altres que han estat lectores obstinades. I pel que fa a l’assoliment intel·lectual l’experiència és irrefutable: he vist i he seguit al llarg de molts anys persones que no llegeixen que han arribat a alts graus de categoria investigadora en el món científic, exactament igual que d’altres que sí que han estat bones lectores.
M’agradaria, és clar, compartir el plaer apassionat de la lectura amb el major nombre de persones possible. Em plauria que les meves teories de joventut i primera maduresa segons les quals llegir era imprescindible per a la vida humana o intel·lectual haguessin estat verificades per l’experiència.
Però no. He conegut persones de gran humanitat que no són lectores i d’altres que sí han llegit molt i que, en canvi, no són, per dir-ho d’alguna manera, massa humanes. I també he vist persones que no han llegit pràcticament gens i que escriuen molt bé i han arribat a cimals intel·lectuals brillants.
M’agradaria que no fos així, com m’agradaria que els llibres comprats en la diada de Sant Jordi fossin realment llegits. Però no puc negar les meves evidències, just ara que ja ha començat de ple, la tardor de la meva vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada