5 d’abril de 2008

Límits


Sempre he pensat que les coses comunes de la vida, en especial tot el que fa referència al món social i econòmic, s’han de resoldre amb un cert sentit de l’equilibri. Ni tots els problemes es poden resoldre d’un dia per l’altre, ni el liberalisme a ultrança ha mostrat la seva bondat superlativa –com ho proclamen els seus defensors-- ni tampoc l’intervencionisme en la vida pública ha creat societats justes i lliures com van predicar els profetes marxistes del segle XIX.

Vull dir amb el que precedeix que en les societats complexes actuals cal que hi hagi empresaris i gent que arrisqui i creï com que hi hagi funcionaris honestos i amb capacitat de dur a terme la seva funció pública.

Amb tot, el sector públic i, en particular, les institucions que són regides per funcionaris semblen presentar uns límits dels quals n’hem de ser conscients, si més no en el context català, que és el que visc. Aquest límit s’articula en dues dimensions que s’entrecreuen: la falta d’estímul i la lentitud desesperant i burocràtica de la presa de decisions i del posterior seguiment i control de la seva aplicació. A tot plegat cal afegir un tercer element: la plaça en propietat i el sou segur fins a la jubilació.

Un parell d’exemples que gairebé es podrien elevar a categoria. Al mes de gener vaig encarregar que em posessin un suro al meu despatx. La seva instal·lació la van efectuar el 2 d’abril! Al mateix mes de gener vaig demanar pel conducte reglamentari que reparessin les cortines d’una aula perquè la llum del sol impedia veure les imatges projectades en les pantalles dels vídeos... Doncs encara estan per adobar. Cada dia de classe m’he d'enfilar sobre dues cadires i mirar de recargolar la cortina que penja amb una barra de la finestra per tal de tapar l’entrada directa de la llum del sol. Si això fos anecdòtic no ho esmentaria. És que amb coses més complexes –habilitacions a càtedra, programació de màsters, etc. – passa exactament el mateix... Suposant que algú m'hagués penjat el suro en dos o tres dies o que en el màxim d'una setmana m'haguessin reparat les cortines, els seus gestors no haurien tingut cap incentiu especial. Tampoc no tenen cap "càstig" per tenir-ho sense fer o per fer-ho amb lentitud i desídia...

Mentre fer bé les coses o fer-les malament tingui la mateixa retribució a fi de mes; mentre les persones que són responsables dels serveis no tinguin capacitat d’iniciativa i mitjans per poder-les tirar endavant; mentre la burocràcia i les decisions siguin tan desesperadament complexes i lentes; i, finalment, sense que es faci una avaluació seriosa del seguiment de les decisions que tingui conseqüències en l’estímul dels qui treballem a la funció pública, és lògic que els qui som funcionaris ens hàgim de conformar a estar sempre en una segona fila en el rànking d'una qualsevol eficiència. I això, si no és que acabem tenint la imaginació jubilada... Sembla clar que allò que pot fer la iniciativa privada, en general, és més ràpid, barat i eficient que el que sol ser responsabilitat de la funció pública. La visita a l'escola que vaig visitar el dimarts passat (vegeu el post anterior) m'ho va verificar un cop més. Ho hem de reconèixer perquè és l'únic sistema de proposar, i potser trobar-hi, algunes solucions.

En l’àmbit universitari, per exemple, és fàcil observar que el que funciona millor és tot allò que té a veure amb contractes externs amb empreses. I funciona bé perquè, legalment, el professorat que hi participa pot incrementar els seus emoluments a fi de mes en funció dels resultats. No passa res de semblant amb algú que es dediqui amb cos i ànima a la docència, per exemple... I aleshores és fàcil preguntar-se, ¿què funciona millor, la docència, que no té incentius reals, o l’aplicació de coneixement en els encàrrecs empresarials o d’institucions externes? Crec que no cal que concreti la resposta, oi?

En fi, en el camp universitari, si més no, aquests dies de tanta por i manifestació sobre els suposats interessos bastards dels canvis que pretén Bolonya, la gran crítica és una suposada privatització de la Universitat. Suposant que es privatitzés, ¿tant dolent seria?

Les 10 primeres universitats del món són privades i no estan pas regides per funcionaris. Per pensar, no?