2 de setembre del 2009

Dansar


¿Què té la dansa que si t’hi deixes anar t’esborra en una sensació que sembla reclamar impulsos unitius amb tota la realitat fins a sentir l'oblit gairebé de la pròpia consciència?

Crec que es deu al fet que els humans duem en els obscurs fons de la consciència un estrat llunyà, no sé pas si racionalitzable, que ens impulsa cap a la unió amb l’univers. Aquesta mena de solidaritat gairebé mineral sovint emergeix de manera més nítida quan emboliquem el silenci amb un paisatge natural. Aleshores el batec de la vida, la secreta i pacient respiració de les plantes, el zumzeig del món insectívor, els cants de les cigales, la mandolinata dels grills, les diverses refilades dels ocells i, sobretot, la constant empenta del mar contra la costa --si ets a la vora de la Mediterrània-- ens poden arborar fins i tot amb passió de desig d’abraçada i de dissolució, no exempta d’alegria, amb tot, amb el Tot...

Doncs bé, un altre dels moments en què això també pot passar és en el moment de dansar, com si el ritme ens transportés enrere fins a deixar-nos al vèrtex mateix de la generativitat vital, on tot és idèntic.

En un principi la guspira de la intel·ligència degué empènyer els humans vers una amable situació vital identificada amb i en l’univers i la naturalesa. En el principi, em sembla, fou el ritme i la dansa, de ben segur, el ritual de la identitat. La dansa devia ser prèvia a la paraula i potser fins i tot al signe. Per això no ens n’han quedat escrits però en canvi la seva experiència primigènia ens ha empremtat amb un segell indeleble al nucli de la consciència.

Els humans devien ser relativament feliços: no devien saber la mort i probablement oblidaven el dolor un cop passat. Certament no devia ser cap meravella aquesta paradís primitiu, però devia articular consols intensos dins d’una vida forçosament atzarosa i curta. Estirar la vida, voler-la allargar, tenir memòria del passat i acumular l’experiència havia d’esdevenir-se forçosament més tard amb un desenvolupament de la consciència. Va ser aleshores probablement que la paraula es va preferir al ritme i que els humans van insertar l’espai i el temps en les seves categories mentals.

Sí, devia ser aleshores quan es va accentuar la diferència de la consciència individual respecte del cosmos entès ja, en la seva profunda incomprensibilitat, com una xarxa insondable de misteris agressius. Va començar la història, va guanyar el temps. Als humans només els van quedar dos ritmes per gaudir la nostàlgia edènica dels orígens: fer l’amor a ritmes lents i dansar.

Però només la dansa pot allargar moments de felicitat de manera constant fins gairebé el límit de l’extenuació física...I si algú està penjat del verí del swing, encara més.