Talaia

Per l’edat que tinc no puc fer altra cosa que mirar-me la vida des d’una certa talaia. I em resulta indefugible caure en la comparació dels temps actuals amb els passats viscuts. No tinc el més mínim dubte que l’adolescència actual i la meva es troben a anys-llum. I no caldria ni dir que la gran temptació de les persones que ja som grans és blasmar els temps actuals de la primera joventut tot cantant les excel·lències perdudes de la nostra època. Certament jo, de jove, vaig xocar contra algunes de les idees i posicions de les persones grans... això es pot dir que ha passat sempre, si més no, des de la revolució industrial ençà. Tanmateix teníem lligams comuns. Em temo que avui, respecte dels adolescents, la meva generació és possible que no hi tingui cap punt de contacte, llevat dels problemes eterns i fonamentals de la vida...

No es pot afirmar que els temps passats eren millors. Per la senzilla raó que no ho eren. Els anys 50 i primers 60 –quan jo vaig accedir a l’adolescència—no eren millors que ara: eren pitjors. Encara hi havia molta gent que passava gana, vivíem atemorits sota una dictadura i els nostres valors morals eren obligatoris i indiscutibles. Crec que el que convé dir, respecte de la joventut, és que hi havia en el passat algunes coses que, certament, eren millors i que s’han perdut. I d’altres que eren pitjors i que, sortosament, són un record històric.

Per no quedar en la pura teoria posaré alguns exemples.

Crec que era millor en la formació de la joventut del passat, la preparació per al silenci i la paciència. Dels 11 anys ençà passàvem hores en estudi, en silenci, asseguts al pupitre intentant aprendre la lliçó de l’endemà. Tampoc no recordo que ningú s’emborratxés i, encara menys que es drogués. Veure avui joves de quinze anys passant-se el porro a les set de la tarda a qualsevol parc urbà no deixa d’intranquil·litzar-me, sabent el que sabem ja de l’impacte del cannabis en el cervell i en les conductes psicològiques. Abans era normal donar el bon dia o aixecar-se del tramvia si hi pujava una persona gran i no hi havia altre seient. Avui això no observo que sigui sovintejat.

Crec que avui és millor, respecte d'abans, que no hi hagi càstigs físics, que es pugui parlar en un context de més gran llibertat i que la formació professionalitzadora sigui més exigent i rigorosa. També és positiu l’accés a la informació i l’obertura al món i a la seva diversitat cultural. D’altra banda, fins fa dos dies, el nivell de vida no ha parat de pujar creant un benestar material que en la meva adolescència érem lluny ni tan sols de somniar.

Amb tot, quan miro l’espectacle d’avui, de milers d’adolescents saltant a la gespa del Camp Nou d’una manera barroera, quan contemplo els crits nocturns sense respecte pel descans dels veïns, la facilitat d’accés a les drogues com una cosa natural i algunes actituds col·lectives agressives, no puc deixar de pensar que la cantarella pedagògica de la LOGSE –la que ha format aquests adolescents—, és a dir, esperit crític, reflexió i creativitat en bona part ha fracassat.

En tot cas, ignoro per què es considera obsoleta una altra cantarella pedagògica que prioritzés la formació de la lleialtat, la disciplina, l'autodomini, la responsabilitat, el respecte als altres i, sobretot, l’aprenentatge de continguts concrets i sòlids...