Plenitud

Parlem amb en Max sobre la felicitat...

--Ser feliç –em diu-- és sentir-se ple, sense necessitat de re perquè tot el que ets i tens t’omple. En teoria pot haver-hi persones que se sentin tan plenes que poden fins i tot vessar enfora part de la felicitat que els sobra. Ser feliç comporta, lògicament, que la plenitud no sigui pas ocasional sinó estable. Jo diria que no he trobat pas massa persones en el món que tinguin aquesta plenitud. I em sembla lògic. El dolor, la mort, el mal –moral, com l’odi, o físic com el que observem en qualsevol hospital—juntament amb els límits als nostres anhels i desitjos fan difícil l’assoliment d’aquesta plenitud. És, doncs, comprensible que bona part dels humans ens passem la vida buscant la plenitud sense trobar-la. En definitiva: que no som feliços.

En Max atura el discurs --veig que està embalat i en aquests moments és millor deixar-lo parlar—. Mira intel•ligentment l’infinit i continua dient:

--Alguns místics preconitzen que el defecte de no trobar la felicitat rau no pas en què aquesta sigui impossible d’assolir sinó en el fet que no la busquem en el lloc adequat. D’altres cosmovisions, com el budisme, prediquen l’anul•lació del desig, autèntic motor de la infelicitat humana. Personalment em sobta que hàgim estat fets per desitjar i que a l’hora de la veritat hi hàgim de renunciar per trobar la plenitud. ¿No fóra millor haver-nos fet directament amb un programa de desitjos concret i amb un encaix també concret de satisfaccions per aquests desitjos?

Torna a aturar-se per reprendre l'alè.

--Els místics --em continua dient en Max-- insisteixen que cal buscar la plenitud a l’interior de cadascú. Diuen que si entrem a dins de nosaltres hi trobarem tres metàfores bàsiques: llum, energia i amor. És un triangle que ens permet arribar amb una mica d’esforç personal a aquest estatge de plenitud. No cal buscar fora el que tenim a dins! Ah! I cal complir una altra condició: acceptar el canvi, saber que els moments que se succeeixen no es poden aturar... si més no de moment, fins a experimentar que cada fragment d’experiència no és més que la manifestació d’una única fluència. Situar l’experiència en aquest magma únic de la vida és el cimal del místic i, per descomptat, de l’experiència de plenitud...

--Mira Max—li dic-- tinc ja 62 anys i em sembla difícil que a hores d’ara em pugui dedicar a buscar llums internes i energies positives... i menys encara a viure els fragments de vida com aspectes d’una única fluència... ¿Coneixes tu algú –li faig a en Max—que sigui feliç de jove perquè tingui llum, energia i amor i una experiència de la realitat com a fluència única?

En Max calla una estona. Després somriu una mica embabaiat i em diu amb un filet de veu:

-- Sí,dues: l’Eva... i un monjo que tu no coneixes...