1 de juliol de 2009

Poetes de guàrdia


Maria cus, Josep fusteja.
(Mossèn Cinto)

No se sent ni una onada
a la platja deserta:
que dorm el mar diries
als braços de la terra.
(Dionisios Solomós)

Molt lentament
despullo el silenci
i li recorro la pell
que s’aprima al meu tacte.

(Eva Rumí)

Crec que era Paul Éluard qui deia que la poesia era indispensable, però que no sabia ben bé per a què. Sovint m’he repetit aquesta afirmació perquè tinc la impressió que la primera part és certa per poc que freguis l’enigma del viure. No sembla pas desaforat deixar-te portar per la intuïció del sagrat, de la penetrant vivència que alguna cosa ens transcendeix. Transcendir, recordem-ho, vol dir “ultrapassar pujant”, és a dir, anar enllà del que som i sentim...

Sovint penso que el que hi ha al darrera d’un poema viscut és un pelegrinatge espiritual, una capbussada en l’inefable, en allò que no es pot dir amb el mot racional però que no per això deixa de ser, d’existir.

Si la poesia desborda els límits del jo i ens posa en relació amb el misteri del conjunt de la realitat i amb els límits de la mort, aleshores sembla clara quina és la seva utilitat. Ens serveix de camí per transcendir-nos i, si la vivim amb lentitud, ens llença al buit d’un silenci fecund per mitjà de les paraules, com un koan zen.

La poesia, com la fe, mostren o potser fins i tot demostren que la raó no és el límit. La poesia, com la fe, pot cavar en l’arrel de la raó i exultar-hi a dins. La poesia és l’arrel de la raó. Per això els bons productes de la raó han de tenir, necessàriament, una gran bellesa.

¿Heu vist algun cop una pissarra d’una aula buida, on hi consti en guix una seqüència ordenada de xifres i signes escrits amb bona lletra? Encara que no n’entenguem un borrall, té una indiscutible bellesa! La bellesa incolora de les matemàtiques!

La poesia és indispensable. Per això la humanitat sencera no arribarà a la plenitud fins que no sigui absolutament necessària l’existència de poetes de guàrdia.