25 de juny de 2009

Refuntall


En sortir aquest vespre de la Facultat m'ha sorprès que el cel s’havia entenebrit. Feia només dues hores el sol i el cel regnaven com pertoca a l'estació. Ara, una grisor prenyada de negre s’anava estenent per damunt de la ciutat. Ja de retorn a casa, en la solitud del meu cotxe, m’ha tornat a aparèixer a la memòria una escena de l’any 1985. ¿Què tindran aquests dies que em porten el record del meu petit passat marítim? Fins i tot m’he aturat una estona a la rotonda per deixar que les imatges s’aponentessin...

Era el dia de sant Joan a la tarda. Havíem salpat de Blanes i arribàvem al port de l’Estartit. Tan bon punt vàrem amarrar la mallorquina, ens va venir a rebre el contramestre del port amb posat rialler. Veient que el cel s’ennegria li vam preguntar pel canvi sobtat de vent (havia girat de garbí a llevant en menys d’una hora en sortir de Sa Tuna...). Recordo que ens va dir que havia estat un “refuntall”...

--Ja ho fan això els grops del capvespre quan s’acosta la calor...

Jo no sabia què era un refuntall, mai no havia sentit aquest mot i li vaig preguntar què volia dir.

--És això que els ha passat... el grop de la vora de la costa frena el vent de marinada i li fa donar el tomb...

Vàrem omplir el dipòsit de gas-oil i vàrem passar per les dutxes del club. A la porta hi penjava el comunicat metereològic: anunciava bon temps i bonança marina...

Eren les 9 del vespre, començava a fer-se fosc i el cel era negre... però amb una fe de neòfits en el servei meteorològic vàrem iniciar la travessa del golf de Roses en solitari... De fet el contramestre ens havia aconsellat que el grop que s’estava formant al damunt del Montgrí era millor que el passéssim a port... però la il•lusió era tan forta que vàrem ser un xic temeraris.

A mitja travessa del golf, van començar a espetegar llamps i llampecs i poc després es va posar a ploure a gavadals. Vent de grop i les aigües es van començar a agitar de proa. Recordo la por que vaig passar. La mar era una massa negra i viscosa; la barca semblava una avellana... Recordo que vaig entrar a la petita cabina de la mallorquina, em vaig asseure de cara a proa, al costat de bavor, amb una por immensa. Allí, al mig del golf, es podia comprovar un cop més la meva convicció de ser en el món un quasi no-res a la llinda de la inanitat més absoluta. Les forces de la natura, lleugerament desfermades, anul•laven completament la meva consciència... no cal ni dir que vaig sentir aquella punta de vergonya que produeix el fet de recordar-se de Santa Bàrbara quan trona...

He sospirat des del ròdol d’entrada a la Facultat on m’havia aturat per retenir aquelles imatges que m’havien sorprès de cop i volta mirant el cel...

Suposo que he fet un somriure tristament nostàlgic i veient el xàfec que em venia al damunt he pensat que era millor passar el grop que es formava al damunt del Tibidabo a port, és a dir, a casa.