7 de juny de 2009

Harmonia


D’uns anys ençà són moltes les publicacions d’autoajuda i les teories de l’optimisme que intenten fer-nos creure que veure el got mig buit (de vegades buit del tot si només queden gotetes) no és realista. I, el que encara pot ser pitjor, aquestes teories pretenen que si no ets feliç o no assoleixes els teus objectius és perquè no has volgut. Perquè no has desenvolupat prou pensaments positius. Perquè no t’hi has esforçat.

Resulta indiscutible que és millor enfrontar-se als problemes amb algun tipus d’esperança, com també entona més començar el dia pensant positivament que no pas amb agror o amb temors de possibilitats negres. Però les persones no som ni omnipotents, ni màgiques. I no és cert –resulta una evidència diària!—que la felicitat o, en menor grau, l’assoliment dels teus objectius vitals depenguin només de tu. Una part depèn de tu, però n’hi ha moltes d’altres que depenen dels atzars, dels encerts o errors o fins i tot de la genètica, és a dir, de les possibilitats reals de les teves capacitats.

Ser presoner d’esquemes catastròfics permanents pot ser una malaltia. Però culpabilitzar-te perquè no has assolit un estat determinat de la vida, que no has satisfet un anhel o no has aconseguit un objectiu com a conseqüència que no t’hi has esforçat prou, no només és una falsedat sinó que gairebé frega el delicte. Per què? Perquè la culpa, falsament imputada en aquest cas, incrementa el dolor de la persona que pateix!

És similar a la pràctica de la meditació. Certament pot pacificar l’esperit i també pot fer-te viure la vida d’una manera més serena. Però tampoc no ho cura tot, ni aconsegueix que assolim la felicitat amb un seguit de receptes internes i de salutacions rituals al sol.

Els pensaments negatius també tenen la seva bondat. Ens permeten no entrar en conductes de risc de la mateixa manera que la tristesa ens fa sentir humans i sensibles davant del patiment dels altres. Al cap i a la fi, com ha dit un conegut psicòleg britànic, quan som conscients de la realitat, per força ens hem de sentir turmentats. Basta contemplar l’interior d’un qualsevol hospital. Mirar les notícies de la televisió i estar contents, per exemple, em sembla que és un estat de l’esperit que no lliga massa amb el funcionament normal del psiquisme humà.

Diuen alguns psicòlegs que tenir l’esperit sa implica aprendre a estimar els conflictes... Doncs bé, molts no estan fets no només per estimar els conflictes sinó ni tan sols per acceptar-los...

Potser ens haurien d’haver educat des de petits que l’harmonia a la vida és un mite i que ni existeix, ni mai existirà. Assumir aquest desengany inicial, potser hauria de ser la condició indispensable per començar a acceptar els conflictes... tot i que no em sembla que sigui iniciar l’educació precisament amb pensaments positius.