20 de juny de 2009

Supervivència


De vegades suposem, crec que erròniament, que els humans podem procedir en el decurs de la nostra educació per pura voluntat pròpia, pel gust pur del saber, per la pròpia passió d’aprendre. I que, per tant, no ens calen estímuls. Crec que això no és verificable en la realitat. Tota persona que senti la crida a ser docent, especialment en les primes edats, ha de partir de la base que les activitats d’autorealització són, per dir-ho de manera general, de dues menes: les de necessitat física imperativa (la gana, la set...) que es resolen amb el consum d’allò que les satisfà, i les autorealitzadores.

Totes les activitats d’aprenentatge cauen dins del segon bloc. Les activitats autorealitzadores, al principi, no es demanden espontàniament i s’han d’imposar ja que, en cas contrari, ni es poden fer ni se sent cap necessitat de fer-les. En general els nens i nenes el que volen és jugar i no pas aprendre a llegir i a escriure. Mai no podran autorealitzar-se escrivint si no en saben. I perquè en sàpiguen els hem de “violentar”. En la meva modesta opinió, una de les causes del nostre deficient estat d'instrucció escolar té la seva arrel en l’abandó per estranyes filosofies pedagògiques de la imposició de l’estímul.

Pensava tot això fa uns dies quan, a en un autobús urbà, se’m van asseure al davant dos adolescents. I es van posar a xerrar amb un to de veu alt que feia impossible no assabentar-se del que deien.

Ella li deia a ell:

--La Boix (nom fictici) sí que és una bona professora, tu. L’any passat la vaig tenir i perfecte, tu!
--Per què?
--Doncs perquè el primer dia ens va dir que estàvem tots aprovats amb un cinc si complíem un pacte.
--Un pacte?
--Sí, tu. Va demanar que aixequessin la mà els qui els interessava treure més nota. I, és clar, només la van aixecar les empollones. Aleshores les va fer asseure a primera fila i ens va dir a les altres que féssim durant el curs el que volguéssim... escoltar música, llegir, preparar exàmens, jocs amb el mòbil... el que volguéssim tu... això sí, havíem d’estar dins de la classe i callar. Si parlàvem ens suspenia... I ella es pensava dedicar només a les de la primera fila... posaven les taules en forma de quadrat i es menjaven el cocu amb els rotllos de la filosofia... Total, si no entrava a la selectivitat...
--I què? Ho va complir?
--Sí, tio.
--I no us feia mai cap examen?
--Doncs no. Simplement cada trimestre ens deia que li entreguéssim lliurament algunes de les activitats del llibre, les que volguéssim. Ni se les mirava... suposo que era per tenir algun paper i justificar les notes...
--Quin xollo, oi?
--Sí, tio. La Boix sí que és una bona professora...

Dono fe que la conversa és real i que la vaig sentir personalment en un autobús urbà. Ja ho veieu, per a aquells dos adolescents –parlaven de primer de batxillerat—aquella sí que era una bona professora, tius...

No, la Boix, no era una bona professora... però jo no la condemno. El sistema ho permet... i de vegades en segons quins contextos no podem pas criticar aquells o aquelles que opten, amb un punt de desesperació, simplement per sobreviure.

Aquells nois i noies que l'any passat van passar el curs escoltant música o fent qualsevol altra cosa no tindran mai accés al plaer o a l'aventura del pensament. I potser si els ho haguéssin imposat haurien descobert tot un món ja perdut per sempre.