14 de juny del 2009

És possible


El passat divendres vaig impartir una classe de quart de l’ESO en una escola del Bages. En aquesta escola s’hi han pilotat diversos materials didàctics dissenyats per mi que combinen el suport en paper fungible relacionat amb una presentació de powerpoint a l’ESO i al Batxillerat.

En el cas concret de la meva sessió es tractava d’una unitat didàctica de l’optativa “Introducció a la història de l’art” dedicada a presentar a l’alumnat un mètode de lectura de la pintura històrica. Aquest unitat, després de presentar un sistema de comentari detallat analíticament, acaba amb una aplicació comparativa entre dues obres concretes pertanyents al neoclassicisme i al romanticisme respectivament. Realment és d’agrair a la direcció del centre, als professors i professores que han fet aquesta experiència la seva bona disposició tant pel fet d’experimentar un material meu, sempre de dubtosa eficàcia, com per invitar-me a impartir aquesta darrera sessió.

Confesso que jo no les tenia totes. Feia 18 anys que no impartia una classe a nois i noies de 15 a 16 anys. I, a més, sovint, quan imaginem materials en el silenci del nostre despatx perdem el sentit de la realitat i poden situar-nos a anys-llum del que és possible. D’altra banda les informacions que m’arriben per part del professorat sobre l’ambient de l’ESO en els temps actuals no són pas per animar ningú.

La sessió, un cop superada la por inicial, em va permetre gaudir de tres grans satisfaccions professionals. La primera va ser observar, un cop més, que quan hi ha un equip de professorat fidelitzat, ben relacionat i amb entusiasme professional, els resultats positius són palesos (i que consti que es tracta d’un centre concertat que té més alumnes immigrants que no pas algun institut de la zona. Ho dic per si els sindicats repeteixen l’eslògan un cop més). La segona va ser observar i viure que el que havia imaginat en el despatx funcionava didàcticament en la realitat de l’aula de la manera prevista. Finalment, i potser la satisfacció més important, va ser descobrir que hi ha nois i noies de 15 a 16 anys que, fruit de la tasca dels seus mestres i professors, tenen ganes d’aprendre, que escolten, que callen, que intervenen, que l’encerten, que treballen...

Sé que no tots els grups d’ESO són com els qui assisteixen a aquesta optativa. No ignoro la duresa que suposa la tasca d’educació i instrucció en els adolescents d’avui, també en aquesta escola. Però un cop més s’ha evidenciat que hi ha nois i noies que volen aprendre. I que no hi ha cap dret a impedir-los aquest afany en virtut d’abstruses ideologies i manques de sentit comú en pro d’una suposada virtut de la barreja indiscriminada.

Sí, és possible. És possible ensenyar perquè hi ha nois i noies que volen aprendre. Que poden estar callats. I que continuen aguantant amb ulls àvids, sense badallar, que algú els parli. Que saben que aprendre comporta esforç.

Si, és possible. Avui, el 2009, malgrat que estiguem de ple dins de la cultura digital, és possible ensenyar i aprendre, mantenint l’ordre del discurs tradicional, fent llegir i descodificar textos i descobrint les mil paraules que s’amaguen al darrera de cada imatge encara que utilitzem un canó de projeccions.

Sí, és possible. No és una teoria. Ho he vist amb els meus propis ulls. Més: ho he viscut.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

En efecte, és possible donar suport i impuls als joves que volen aprofitar el temps, aprendre i estudiar... I servir d'exemple als altres joves de la seva mateixa edat. Un exemple més el tenim en el camp de les ciències en la convocatòria que ja fa dos cursos fa l'Obra Social de Caixa de Catalunya per seleccionar 50 joves de 4t d'ESO de tot Catalunya que vulguin dedicar-se a la recerca científica. En podem trobar notícia a: http://obrasocial.caixacatalunya.es/osocial/main.html?idioma=1
I també hi trobareu notícia d'una iniciaitiva que es diu ESTALMAT (Estímul del Talent Matemàtic) que consisteix a sotmetre 25 nois i noies de 1r i 2n d'ESO, cada dissabte durant tot el curs, a una sessió, de 9 a 14h, de problemes matemàtics, a càrrec de bons professors de matemàtiques...
La paradoxa és que la majoria d'aquests nois i noies (tant de l'un programa com de l'altre) són de centres públics...
Potser no tot està tan perdut com algunes veus de mal averany pronostiquen...
O potser ens hauríem de dedicar més a "rascar i treure petroli", com diu mestre Puyal parlant del dia que el Barça té una tarda espessa i els picapedrers fan la feina...
Una abraçada.
Joan Badia

Anònim ha dit...

Gràcies Joan, per comentar el meu escrit. Estic segur que hi ha moltes més iniciatives que no conec i que, per fi, estan en la direcció que crec correcta: llibertat, diversitat, premi de l'esforç i, malauradament, una certa selecció per capacitats i interessos, sigui a l'escola pública o a la privada. Tu saps perfectament que el que marca la diferència en un centre és l'equip de professors. I tu saps, pel càrrec que has ocupat i pel coneixement vast que tens de la realitat educativa (superior al meu), que les coses en la dimensió pública no van pas pel camí --em sembla-- de crear equips fidelitzats, contrastats en la passió per l'ofici i amb ganes de fer de llevadora de les potencialitats de l'alumnat sense renunciar a donar informació que es transformi en coneixement... tu saps que per molts anys anem per la via d'accés a un funcionariat individual i no pas per la via d'accedir a equips concrets de centres singulars.

I sí, cal rascar i treure petroli...

Tòfol