12 de juny de 2009

Deu cèntims


Fa uns anys vaig impartir docència a un curs de Coneixement del Medi Social i Cultural a l’especialitat d’Educació Infantil. El primer dia vaig fer una enquesta a l’alumnat on, entre d’altres coses, els preguntava quina raó o raons els havia impulsat a matricular-se d’aquesta especialitat. Algunes alumnes (la majoria femenina era aclaparadora!) van coincidir en un dels principals motius: els agradaven molts els nens.

Jo els vaig dir que no em semblava una bona raó; que era com si a primer de Medicina m’haguessin dit que el motiu pel qual feien aquesta carrera era perquè els agradaven molt els malalts. Si algú estudia medecina és per aconseguir que els malalts deixin de ser-ho. Si algú vol fer educació infantil és perquè vol ajudar a créixer els nens i nenes d’una manera adequada, sana i equilibrada per tal que quan deixin de ser nens estiguin ben educats i ben integrats en la cultura adulta.

Els meus alumnes del curs "blues, gospel i jazz clàssic" (2008-2009)

Vaig comentar aquesta anècdota en el decurs de les classes de l’assignatura de lliure elecció “blues, gospel i jazz clàssic” que imparteixo a la Facultat. És una assignatura en què costa molt aglutinar l’alumnat perquè procedeixen d’especialitats diferents i no es coneixen. El cas és que enguany m’han donat una de les sorpreses més grans de la meva vida professional. Van convocar-me a sopar i, al final, em van regalar un àlbum en què m’agraïen que “els hagués ajudat a créixer”. Cada alumne/a, sense faltar-ne cap, van posar una fotografia de la seva infantesa i una d’actual amb una frase personal d’agraïment que em va emocionar profundament.

Jo els vaig donar les gràcies tant per la convocatòria del sopar com pel preciós regal del dossier (a tall de broma també em van regalar una cinta per al cap, d’aquestes que serveix per amarar la suor del front i evitar que aquesta et ragi sobre els ulls; la que jo utilitzava a la classe, a l’hora del ball, estava cremada de lleixiu!).

A l’hora dels agraïments també els vaig dir que jo, amb la mà al cor, no tenia pas la percepció d’haver fet res d’excepcional. Simplement havia actuat com m’ho dictava la meva consciència professional. Impartir docència a un grup que tria lliurament l’assignatura és fàcil. Si, a més, es troben algú que té ganes d’ensenyar amb alguns que tenen ganes d’aprendre, gairebé no cal ni teoria didàctica. Finalment vaig afegir que si, a més, cada alumne/a tenia la categoria humana que ha coincidit enguany en aquest curs, el resultat global sempre era superior a la suma de les parts.

Vaig sentir a dir a una àvia fa molt de temps, que els homes i les dones tenen un paper desproporcionat en la gestació dels fills. La dona té nou mesos d’embaràs, un part, un post-part i un llarg període d’alletament. I afegia: els homes només poseu els deu cèntims i ja heu complert.

Doncs bé: jo amb aquest grup d’enguany, de fet, valgui com a metàfora, només hi he posat deu cèntims. La resta l'han posada ells.

4 comentaris:

Ana M. ha dit...

El què has fet amb nosaltres, Tòfol, és molt més significatiu del què penses.

Si, potser només has posat els 10 cèntims inicials i nosaltres hem fet tota la resta. Però aquests deu cèntims no són posats en moltes ocasions.

Massa mestres i educadors troben la seva feina només això, una feina a fer. No s'impliquen ni cerquen l'aprenentatge de l'alumnat, només que estiguin quietets, en silenci i no molestin a les seves classes.

El teu treball va més enllà. No només t'interesses per la temàtica sinó que transmets aquest interès als teus alumnes, implicant-los i demostrant que, amb ganes d'apendre i atenent, els coneixements creixen de mica en mica, quasi sense adonar-se'n.

Gràcies de part d'una Et2.

Oh yeah!

Neus B. ha dit...

No formo part del grup d'alumnes que felicites i agraeixes. Què maco, el detall, oi?! Però sóc també Et2, i no puc evitar escriure't quatre ratlles en aquest missatge. Perquè saps que la teva feina, l'art que tens en el món de l'educació i la didàctica, i la teva humanitat, fan que les teves classes vagin molt més enllà de 10 cèntims.... Jo diria que no són quantificables amb cèntims, ni amb aprenentatge, ni amb satisfacció. Són quantificables per la capacitat que tenen de deixar petja en el nostre camí del món educatiu.
Per tot això, moltes gràcies!
Una abraçada ben i ben forta. Neus.

Anònim ha dit...

Ana i Neus,

Insisteixo: faig el que crec que s'ha de fer i no sempre ho aconsegueixo. Insisteixo: quan hi ha categoria humana i ganes d'aprendre la tasca d'ensenyar és molt fàcil.
Tanmateix, davant del que dieu prefereixo no continuar argumentant sobre aquesta qüstió i dir-vos, senzillament, en veu baixa i amb molta emoció: moltes, moltes gràcies.

Tòfol

Anònim ha dit...

Estic totalment d'acord amb l'Ana i amb la Neus. Això no són deu cèntims o, potser jo no m`he adonat que deu cèntims van molt més enllà del seu valor...

Sóc una ET5 i no m'he parat...