24 de juny de 2009

Record en blau


Avui, 23 de juny, a la tarda, mentre anava més o menys ensopit dins de l’autobús, he mirat el cel distretament i la seva blavor m’ha dut, com per art d’encanteri, un record del 1985... Com una pel•lícula, m’ha passat pel davant de la memòria la costa que va de Calella de Palafrugell fins a Sa Tuna... Hi havia racons de somni: la cala del Badell, la Russa, la Banyera... Però sobretot he recordat la llum d’aquell dia ... Avui fa vint-i-quatre anys exactes que a aquella hora mateixa aproximadament, al damunt d’una mallorquina de cinc metres d’eslora, passava per davant d’aquells indrets. I la llum del dia més llarg de l’any em va corprendre.

En aquell paratge costaner, a mitja tarda, la llum blanca de la Mediterrània adquireix una lluïssor personal, càlida, amb un joc d’ombres i de projeccions de frescor que no tenen equivalent a cap de les costes que conec. El to rogenc de les roques juga amb una variabilitat desordenada de pinzellades fosques dels esquistos. El blau fosc del mar, la verdor uniforme i equilibrada dels pins i la transparència dels fons marins a tocar de riba, feien de la costa que va des de Calella –just en la vertical de les illes Formigues-- , passant per Llafranc, Aiguablava, Tamariu... fins el cap de Begur, un autèntic paradís a la terra, sobretot en els dies que s’escolaven entre sant Joan i sant Pere... dies que, si més no aleshores, eren desèrtics...
Recordo les cales pràcticament nues, sense el munt d’embarcacions de recreació que s’hi han anat sumant amb el temps...

Recordo l’entrada a Aigu-xellida i, sobretot, la tarda del dia de sant Joan, quan vàrem entrar a prendre un mos a dins de Sa Tuna...

Les cales d’aquesta zona t’ofereixen, per la seva circumstància geològica una calma impàvida on no hi penetren els vents contraris al dibuix del seu redós. La tramuntana no hi entra, i a llevant o a garbí sempre trobes una zona de calma... Només el gregal les pertorba una mica... Qualsevol ànima sensible hi ha d’experimentar, per poc que atengui a les seves tremolors estètiques interiors, una alenada còmoda i densa de benestar. Són llocs on es pot viure l’estabilitat i la immutabilitat impassible davant del canvi capriciós del vent...

L’autobús ha frenat de cop i volta i m’he adonat que ja havia arribat a la meva parada. En baixar, el cel continuava blau i viu, però la pressa urbana m’ha trencat del tot el record...

De sobte m’ha vingut al cap un pensament dolorós... ¿els qui no saben viure la plenitud del present estan condemnats a la memòria? ¿els cal la memòria als qui viuen amb intensitat la il·lusió de cada minut? ¿és cert que la memòria del dolor és encara dolor i que, en canvi, la memòria del plaer no és plaer?