27 de maig de 2008

La condemna a la ignorància


Aquests dies rellegeixo l’Eclesiastès, un dels llibres més lúcids de tots els temps. M’he aturat a meditar en dues de les sentències de Cohèlet, el seu misteriós autor: allò que existeix és distant i molt impenetrable: qui en traurà l’entrellat? (7, 24). O més endavant: m'he aplicat a conèixer la saviesa i a considerar els treballs que l'home ha de fer aquí a la terra: ni de dia ni de nit no s'acluquen els seus ulls. I després de contemplar tota l'obra de Déu, veig que l'home no pot comprendre el que passa sota el sol; per més que s'hi esforci no se'n surt. I encara que el savi pretengui d'entendre-ho, en realitat no ho pot descobrir. (8,16-17)

Han passat uns dos mil tres-cents anys des que això va ser escrit. I encara que hem acumulat una gran quantitat de coneixements i hem desenvolupat una tecnologia espectacular, tots som conscients que mai no arribarem a conèixer amb els nostres instruments mentals l’entrellat complet d’allò que anomenem realitat. I encara menys, mai no trobarem amb certesa inqüestionable el seu sentit. Intueixo que qualsevol sentit ha de venir de fora, és a dir, ha de procedir d'una experiència de revelació.

Respecte de la impossibilitat de conèixer l'entrellat de la realitat em referiré només a la parcel·la que he cultivat en la meva vida professional: la Història. Efectivament, he dedicat molts anys a l’ensenyament de la Història i a la lectura de llibres escrits per historiadors. És cert que hem avançat molt en el coneixement i les explicacions del passat. Però aquest passat en la seva globalitat, com diria Cohèlet, se’ns resisteix. Els historiadors es limiten a donar visions parcials del passat a partir de fonts incompletes. Si són bones, les visions, s’estintolen sobre una base de fets que ningú no pot o no hauria de poder discutir. En els fets no hi ha res personal per part de l’historiador. Però sí que hi ha opcions personals en la tria dels fets i sobretot en les associacions que s’hi estableixen per trobar-ne una explicació. Això fa que si llegim diversos historiadors sobre un moment concret del temps passat podem acostar-nos-hi amb un coneixement cada cop més complet. Ara bé, com diu l'eminent historiador Jacques Barzun (Del amanecer a la decadencia), el qui desitgi una versió absoluta del que s’ha esdevingut en el passat ha d’accedir a la ment de Déu (pàg. 14).

Crec que hem d’assumir --amb humilitat i, si més no amb una punta de desesperació-- el missatge de Cohèlet: sabem que mai no sabrem. ¿Es troba, potser, aquesta certesa a l’arrel d’aquesta profunda enyorança que tenim a l’ànima quan parem un moment l'acció i ens submergim en un solitari silenci? Aquesta enyorança desesperada, ¿no és, per ventura, el motor de l'art? L'at no és, potser, la materialització del desig de fugir enllà d'una racionalitat impotent?

Perquè des de Cohèlet la raó ho proclama sense cap mena de dubte: som una espècie condemnada a la ignorància.