25 de maig de 2008

Aprenentage i solitud


És habitual, darrerament, que les formes d’ensenyar a l’aula consisteixin cada dia més en un conjunt d'activitats que es caracteritzen pel dinamisme i la diversitat. Hi sovintegen el debat, la intervenció de l’alumnat davant d’un text, d’una imatge o d'una projecció, la realització d’activitats en grup, de jocs, o que comportin algun tipus de moviment. Amb freqüència aquesta diversitat d'activitats es realitzen per aconseguir fonamentalment una certa atenció de l'alumnat. No nego pas la necessitat de diversificar les activitats a l’aula... el que nego és que n’hi hagi prou amb això per aprendre.

Si algú vol aprendre, és a dir, transformar una informació rebuda en coneixement que pot aplicar o utilitzar en situacions diverses, al final no té més remei que realitzar una esforç solitari i intransferible. No hi ha més cera que la que crema. Per aprendre cal l’esforç del que anomenàvem estudi. Primer entendre, segon esquematitzar i tercer memoritzar l’esquema i repetir-lo. Finalment, si s’escau, aplicacions pràctiques.

Si no hi ha estudi –i l’estudi pressuposa silenci exterior i interior—no hi ha pròpiament parlant alumne i mestre, sinó espectador i actor. Quan això s’esdevé l’escola queda més aviat marcada en l’àmbit de la guarderia i de l’entreteniment que no pas en el de l’ensenyament i l’aprenentatge. ¿No és per ventura això el que passa en molts centres on s'intenta ensenyar a adolescents?

Estem entrant en una civilització de la immediatesa. Els nostres joves d’avui més que llegir i entendre el que llegeixen, escanegen les pantalles de l’ordinador i utilitzen sovint el recurs de l’assaig/error. I obliden tot seguit el que han escanejat. Ja no és qüestió que aguantin més o menys un discurs oral. El problema és que la rapidesa, el soroll o el so constant i la immediatesa de resultats estan en oberta contradicció amb el procés d’aprenentatge que és, per la seva naturalesa, lent. Crec que aquí trobem un dels nusos que els didactes hauríem de saber desfer. I que, ara com ara, no ens en sortim.

Aprendre és lent, s’ha de fer en silenci i, si més no en l’estadi final, en una solitud radical. Tot el contrari de l’ambient que els joves--mòbil en mà, Ipod a l’orella-- estan habituats a viure.

1 comentari:

David ha dit...

M’agrada que es reconegui aquest binomi. De fet, penso que estudiar sol i en silenci (o pràcticament) és un petit plaer gairebé desconegut. Sovint sentia comentaris de companys que afirmaven necessitar música (d’un tipus o d’un altre) per estudiar. Hi havia qui deia que, per nassos, havia de tenir la ràdio posada si no volia adormir-se. Ara, fins i tot, els nois estudien a les seves habitacions amb la TV connectada. Com es pot concentra algú amb la TV al costat?

Però també és cert que aquesta manera d’estudiar, l’única que funciona, la del silenci i la soledat, és un hàbit que els mestres poden fomentar, però que cal el recolzament ple de la família. On, sinó, pot trobar l’alumne un espai i un entorn favorable per a l’estudi? Com es pot estudiar en una llar on la TV està eternament vomitant els seus espectacles? Qui, sinó els pares, pot fer de model i mostrar als fills quina és la millor manera d’obtenir un bon grau de concentració?

Però, és clar, no totes les famílies tenen prou recursos intel•lectuals per invertir en l’assoliment d’uns bons hàbits per part dels seus fills. Menys encara, quan ni els propis pares han pogut conrear aquests bons hàbits.