17 de maig de 2008

Sara i el segurata


Fa més de cinc minuts que ha sonat el timbre per començar les classes de després del pati. La Sara s’adreça lentament a l’aula de tercer B. Va obrint-se pas pel mig de la cridòria de la munió de d’adolescents que van amunt i avall. No té pressa. Sap que quan entrarà a l’aula els col·legues de les altres aules encara no hi seran i el brogit de l’ambient l’impedirà començar la classe. Sempre havia estat molt puntual. A l’institut havia après a no ser-ho. Està cansada. D’aquí a dos anys em jubilo. ¡Quines ganes que en tinc!

Entra a la seva aula. El grup d’alumnes que estava xerrant a la porta la segueix amb desesma. Els nois i noies que fan grups a dins de l’aula ni s’immuten i continuen xerrant com si res. La Sara deixa la carpeta damunt la taula i comença a esborrar la pissarra tan a poc a poc com pot: dibuixos procaços, restes de la classe anterior, frases inconnexes amb faltes d’ortografia .... van desapareixent mentre frega amunt i avall la superfície negra procurant no aixecar pols.

Ara ja passa d'un quart d’hora, i sembla que s’està fent silenci extern. Es gira i mira l’aula on els alumnes, encara indiferents a la seva presència, continuen xerrant. La Sara sospira. ¡Qui m’ho havia de dir! Amb la il·lusió amb què vaig fer les oposicions de matemàtiques! I ara té, després de vigilar el pati, intentar senzillament que se m’asseguin, que callin, que obrin la llibreta i el llibre –això els qui l’hagin dut--... Recordava com en un claustre, quan va ser cap d’estudis, fa molts anys d’això, va proposar que els alumnes pugessin en files des del pati tan a primeres hores com després de l'esbarjo... que entre tots els diguéssim que quan entrés el professor a l’aula callessin... assignar un professor de guàrdia a cada passadís des d'abans que no toqués el timbre... això, com deia en Roqué, era de col·legi de monges! I a en Roqué el seguien tots i totes... Ara és un alliberta sindcal i fa temps que ja no fa classe... ¡Quin fracàs el seu pas per la direcció d’estudis! ¡Quants nervis i males estones i quins resultats més magres!

--Lorena... vols seure d’una vegada! – diu amb veu fluixa però enèrgica---.

La Lorena estava d’esquena, damunt de la taula, escoltant amb uns auriculars ves a saber quina música i movent el cap seguint un ritme desconegut. No la sentia... la Katia la va tocar i li va assenyalar la Sara. I sí, va fer cara de fàstic i es va asseure, però no es va treure els auriculars... Això la Sara ja sabia que era una segona batalla...

--Óscar! Vols fer el favor de cordar-te la camisa i de callar! –L’Òscar anava espitregat i no parava de cridar en una discussió aferrissada amb el Kevin i amb el Joan. Evidentment l’havia sentida però no li feia cas.

--Óscar –va repetir aixecant la veu—Vols cordar-te la camisa, seu i calla... per favor!
--Cállate tu, capulla! – li respon amb naturalitat l’Óscar--.

L’Óscar, però, potser per un instant creu que l’ha dita massa grossa i s’asseu de seguida amb desgana. Ja seria la tercera vegada que la Sara l’expulsava de classe en el que portaven de mes... Es corda un botó de la camisa, només un, i calla.

De mica en mica es va fent el silenci. Ja passa de vint minuts des que ha tocat el timbre... D’aquí dos anys em jubilo, segur. Un grup de quatre noies, al costat de la finestra, ja feia estona que estaven amb el llibre i el quadern obert... i la mirada atenta al que ella els pugués dir. Per què la Joana, la Belén, la Yasmina i la Fina no podien aprendre alguna cosa en comptes de perdre el temps? Com li recava que aquelles noies perdessin una oportunitat d’aprendre... I mira que n’eren de ràpides! En fi, ja fa massa temps que predico en el desert. D’aquí a dos anys em jubilo... segur!
...............................

Divendres a la tarda. Havia arribat el cap de setmana. La Sara tenia el costum de passejar a mitja tarda amb calma amb el seu home. Procuraven no parlar mai de la feina. Caminar els anava bé a tots dos. Els relaxava i els indicava que realment s'iniciaven un parell de dies sense institut, llevat de la correcció d'exàmens i exercicis, és clar! Tot passejant passaven per davant del “Legend”, una discoteca nova que havien obert fa poc. La Sara va mirar distretament la colla d’adolescents que es trobaven a la porta i alguna cosa li va semblar del tot estranya. ¿Què era...? Ostres sí, els nois feien una fila i les noies una altra de diferent! A la porta del “Legend” un segurata amb cara seriosa es mirava les dues files... ostres! No, no pot ser!

-- Mira Josep! L’Òscar i la Lorena!
--Què dius?
--Sí, l’Óscar, guaita’l, amb sabates, la camisa cordada i fent fila... i la Lorena, allí quieteta, fent cua...
-- Què?

De cop i volta, malgrat aquell sobtat esverament, es va tornar a sentir inundada de cansament...

--No, no res... –va mormolar--.

Per què pujar del pati ordenadament en fila era de col·legi de monges? Per què a l’institut no es podia demanar la conducta que es feia davant la discoteca? Com era possible aquest comportament correcte i tranquil a la porta de la discoteca sota l’esguard amenaçador del segurata? La por a ser exclosos si no es portaven bé?

La Sara ignorava que, de fet, l’educació en actituds – i potser fins i tot en valors—ja feia temps que havia passat de mans de l’escola als segurates de discoteca. Sí, farà bé de jubilar-se tan aviat com pugui.

1 comentari:

David ha dit...

M’omple de satisfacció haver ensopegat amb aquest blog. Costen de trobar els dietaris amb qualitat.

No sóc professor, però tinc molt present el meu pas per l’institut, ja fa 18 anys (caram!). Sé, per les converses que mantinc amb professors, que des d’aleshores tot ha canviat significativament. I jo que em pensava que la meva època no era gaire bona, que sempre lamentava no haver nascut 10 anys abans per assaborir temps millors...

Crec que la nostra societat —em refereixo a la catalana d’avui, potser a l’espanyola per extensió— té un terrible problema amb el plantejament de l’educació en valors. Segons el que mostren els mitjans, els pares es preocupen més que mai per educar correctament als seus fills. Quins pares? De quin estrat? És representatiu? Tanmateix, aquesta educació és de llibres i contes, de dibuixos animats i de vídeos, però no d’exemple. Els pares —la majoria— no practiquen l’educació per mitjà de l’exemple. Els fills senten una cosa i en veuen una altra.

Els valors semblen quelcom per treballar en la infància, només. Després “la vida” s’ocupa d’educar-nos en uns altres “valors”.

Em sembla que ens falta créixer, millorar la qualitat de l’educació, i no només a les escoles.