10 de maig de 2008

Didàctica del càstig


En Paco arribava tard a la ciutat després d’una reunió professional difícil. No hi havia gens de trànsit. El cotxe lliscava als 120 km/h permesos. No es va adonar que, en entrar a la ciutat, hi havia un rètol que marcava just la meitat permesa d’aquesta velocitat. A poc més de dos cents metres del senyal de limitació de velocitat es va aixecar un braç fosforescent que li indicava amb gest enèrgic que s’aturés. Era un agent de l’autoritat. En Paco no sabia per què l’havien aturat. Després de la presentació ritual, l’agent li va comunicar que havia transgredit la norma de velocitat i que, en conseqüència, el denunciava, cosa que comportaria que li traurien punts i que pagaria una multa. En cap cas l’agent no li va dir a en Paco que reflexionés sobre les conseqüències de la seva conducta per merèixer un tal càstig i encara menys no li va pas dir, surti del cotxe, assegui's en el meu, al seient del darrere, i pensi. Al Paco, lògicament irritat per la badada, tampoc no se li va ocórrer dir-li a l’agent alguna cosa així com a mi, tiu, no em vacil·lis que jo no he fet res o ves-te’n a pastar fang capullo de merda. A en Paco, encara menys, se li va ocórrer prémer l’accelerador i marxar esperitat deixant l’agent de l’autoritat palplantat.

Sí, els agradi o no als pedagogs de pro, la societat, als adults formats, si no complim les normes ens castiga. I la por al càstig, ens agradi o no, forma part de les respostes humanes possibles per complir les normes fins i tot quan no les creiem encertades.

Per complir les normes cal, naturalment, un cert consens majoritari sobre la seva necessitat per a la convivència humana. A ningú se li ocorreria, ni a l’anarquista més recalcitrant, que per la ciutat no hi hagués cap norma de circulació i que, a gust de l’usuari, per exemple, poguéssim anar amb els nostres vehicles per la dreta o per l’esquerra.

Però, al costat del consens, també cal tenir por a les conseqüències que comporta la infracció de la norma. És allò que s’anomena responsabilitat: dels meus actes en sóc responsable, és a dir, se’n deriven conseqüències. I aquesta responsabilitat també s’ha d’educar en un sentit real. Dóna’m de parer que si el fet de no declarar tot el que es guanya a la declaració de la renda no tingués conseqüències de cap mena, no n’hi hauria prou amb la norma i el sentit de la responsabilitat ciutadana per complir amb el que prescriu la llei sobre les nostres obligacions fiscals. Oi?

Consens majoritari sobre la norma, sí, però càstig també. I per què? Perquè les persones no som àngels, sinó éssers moralment inacabats que necessitem, fins i tot en el més alt grau de consciència cívica, l’estímul final del càstig per complir amb les nostres obligacions socials.

La mateixa Església, de saviesa secular, al llarg del segles ha ofert dues possibilitats per tal que les faltes greus (allò que s’anomena “pecat mortal”) et siguin perdonades. Entre les condicions per obtenir el perdó de Déu calia penedir-se amb dolor, és a dir, amb l’experiència emocional negativa o amb el sentiment culpable d’haver obrat malament. T’ha de saber greu haver ofès Déu i haver-te oposat a la seva voluntat. Però com que això no sempre s’assoleix en la condició humana, l’Església per no deixar abandonats els més insensibles a assolir aquest dolor, els proposa també una segona via, l’anomenat dolor d’atrició, que no és altra cosa que la pura por a ser condemnat per sempre a les penes de l’infern. Prescindint ara de la dimensió religiosa, crec que aquesta posició moral era profundament humana i molt rendible socialment. Cal fer el que s’ha de fer en funció de la pròpia consciència, certament; però per si de vegades no n’hi ha prou també va bé saber que si no ho faig me les carregaré.

Jo no sé si en Paco va remugar, va acceptar la pèrdua de punts i la multa deportivament, va pensar que allò era una tonteria, ves, si no hi ha ningú per què has de disminuir la velocitat, o va reconèixer que sí, que l’havia cagat. En tot cas, a partir d’aquell dia quan entrava a la ciutat reduïa la velocitat, com tothom, segons el que indicava el senyal. Complia la norma.

Ignoro per què els qui ens dediquem a l’educació tenim tanta por de dir les coses pel seu nom i per què no defensem, en bé de la formació d’infants i adolescents, l’execució i gestió per part del professorat dels càstigs pertinents davant de les conductes que ara, eufemísticament, els pedagogs de gabinet que no han vist mai un nen o adolescent a l’aula en diuen “disruptives”.

Evidentment no hem de castigar per desfogar el malestar intern nostre, ni de manera desproporcionada; també hem de tenir present que el càstig es dóna en persones singulars i que per tant precisa d’una certa equitat atenent a les circumstàncies particulars i s’ha d’emmarcar en una correcta normativització dins dels centres. I, evidentment, els càstigs no han de ser físics i la seva possible injustícia o error han de tenir canals de reclamació. El càstig, com l’avaluació, la tutoria, les activitats, les programacions, etc. és un element indispensable més en la formació integral de la persona des de la infantesa fins al final de l’adolescència.

Com en totes les coses, a castigar correctament també se n'ha d'aprendre. Per això considero que ens és urgent disposar d’una correcta didàctica del càstig.