4 de maig de 2008

El xantatge de la motivació


Un dels recursos que avui utilitzen els estudiants per justificar la seva desafecció a l’estudi és la falta de motivació. El professorat, de vegades, se sent desarmat quan un o diversos alumnes li diuen que no els motiva. I l’alumnat sap perfectament que denunciar la falta de motivació és un bon xantatge per amoïnar el professorat... No seré pas jo qui negui la importància de disposar de recursos i bones tècniques per motivar l’alumnat en el seu esforç d’aprenentatge. Però per més recursos i tècniques de què disposem hi haurà circumstàncies o esforços que no hi haurà manera de motivar, en especial quan endinsem un alumne en nous significats inicials que no demanden, si no es posseeixen, cap mena d’autorealització i, per tant, que en l’esforç inicial que l’alumnat fa no s’obté cap mena de retribució psicològica. En aquestes ocasions no hi ha motivació que valgui. M’explico.

Les activitats humanes, grosso modo, es divideixen en dos grans blocs: activitats de consum i activitats autorealitzadores. Les primeres es demanden espontàniament: tinc set, bec aigua i satisfaig una necessitat de consum. O millor encara: tinc ganes de veure una pel•lícula i tan bon punt disposo de temps la veig (sigui en un cinema, a l’Ipod o a l’ordinador de casa...). Aquestes activitats de consum que es demanden espontàniament un cop satisfetes o mentre es satisfan, procuren una retribució psicològica immediata.

Les activitats autorealitzadores, entre les quals hi són totes les que fan referència a l’aprenentatge i a l’educació, en el seu inici i en el procés de la seva adquisició no es demanden espontàniament. Els nens i nenes, en general, si no van a l’escola, o la família no hi està al damunt, no aprenen a llegir i a escriure. I així, habitualment, un nen o una nena, filla de pares analfabets que no passi per l’escola difícilment aprendrà a llegir perquè no ho demanarà. Per tant aquest nen o nena analfabet mai no demandarà la lectura d’un llibre. Mai no hi estarà motivat. Simplement no podrà i, probablement, ja ni tan sols li passarà pel cap intentar-ho.

Així, doncs, pensar que per fer qualsevol aprenentatge si no hi ha motivació es justificable deixar de fer-lo és un pensament pervers. Per estar motivat cal posseir el coneixement inicial –llegir—i aquest coneixements inicials només es poden obtenir amb un cost sense retribució psicològica, és a dir, sense satisfacció i, per tant, són, en general, impossibles de motivar.

Per poder realitzar una activitat autorrealitzadora –parlar en anglès, tocar un instrument, resoldre un equació de segon grau, llegir un llibre, dibuixar un arbre, etc.—només ho podem fer si disposem d’una sensibilitat i una capacitat que només prové del resultat del coneixement obtingut i de la seva pròpia exercitació. Precisament perquè són activitats que al començament tenen un cost sense retribució, no es reclamen per part del qui aprèn sinó que s’han d’imposar (imposar!, quina paraula més lletja oi?, si la formula un didacta que pretén ser “modern”?!).

Només quan s’ha injectat o construït per força el coneixement inicial (sigui conceptual o d’habilitat, o els dos alhora) s’obren noves possibilitats i inquietuds i és llavors quan apareix la satisfacció o retribució i pot començar a sorgir una demanda motivada. Quan sé tocar el piano, puc demanar de tocar-lo per a la meva satisfacció o puc estar motivat a aprendre una peça nova. Ara bé: ningú no m’haurà estalviat l’esforç de les escales, arpegis i altres exercicis de mecanisme que, inicialment, no en són gens de motivadors i els has de fer per força.

Així, doncs, estiguin o no motivats els alumnes, aquests han de saber que la falta de motivació no els ha d’impedir l’esforç d’aprendre el que encara no saben (sigui llegir lletra o un pentagrama, o identificar el vocabulari d’una llengua estrangera, o conèixer una regla ortogràfica o sintàctica, etc.).

I el professorat hauria de ser conscient que no ha de cedir al xantatge de la motivació. El professorat sovint ha d’imposar activitats sense retribució immediata, únic camí per aconseguir, en primer lloc, la possibilitat d’aprenentatge de l’alumnat i, en segon lloc, perquè l’alumnat, en ser capaç a posteriori d’obtenir satisfacció pel que sap, demandi motivadament continuar aprenent.