Monges

No cal tenir una visió excessivament progressista de les coses per admetre, com una evidència, que les dones, des que tenim notícies històriques, han estat subordinades als homes, marginades socialment i, sovint, explotades de manera repugnant. Tot i que la declaració dels drets humans i la legislació de molts països de l’òrbita occidental proclamen la radical igualtat jurídica dels dos gèneres, fins i tot en aquest món nostre som lluny d’haver dut a terme una autèntica pràctica d’aquesta igualtat. Només fa quatre dies el dret civil espanyol, entre d’altres prescripcions vergonyoses, obligava la dona a seguir el marit on aquest volgués instal·lar la seva residència o havia de demanar-li permís per comprar o vendre amb els seus propis béns. D'altra banda no caldria ni dir que en molts llocs del món, en la majoria, avui la dona continua sotmesa al baró i vexada sovint en la seva dignitat humana.

Em dol especialment que la visió, la legislació i la pràctica del l’Església catòlica, al llarg dels segles i, encara ara, en contradicció amb la predicació de Jesús, la seva pràctica i els textos fundacionals (Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist, Ga. 3, 28) hagi predicat i col·laborat en aquesta marginació i submissió. I em dol més encara que els seus dirigents actuals continuïn mantenint una estructura eclesial tan profundament patriarcal.

També m’estranya que en el nostre context social, quan són tants els qui malden per respectar les opcions lliures de les persones adultes, es continuï mantenint l’estereotip insultant i del tot improcedent envers els col·lectius de dones religioses que decideixen consagrar-se a Déu. Avui, dir-li a una noia o a una dona, que sembla una “monja” és, de fet, un insult i una forma coactiva de fer-la optar per una imatge o una conducta que no és la que ella en principi vol mantenir. D’altra banda, dir, en el món docent públic, que una norma col·lectiva o una proposta d’un professor o professora “seria pròpia d’un col·legi de monges”, és ja de per si una forma de blasme o de desqualificació de l’esmentada proposta. A desgrat que hi pugui haver en el passat algunes actituds o formes d’ensenyament de les monges que no s’hagin adequat als temps o que hagin estat fins i tot errònies, des d’aquesta modesta pàgina reclamo el respecte degut també a aquest col·lectiu religiós. I, a més, no ho dic només des del punt de vista dels principis que ens obliguen al respecte a les persones sinó pel fet que moltes d’aquestes dones han fet i estan fent un servei magnífic, i fins i tot heroic, no només a l’Església sinó a la societat en general. I gairebé sempre de manera anònima, no noticiable i fins i tot rebel. Si algú vol llevar-se els prejudicis que encara pugui tenir sobre aquest col·lectiu de persones li aconsello vivament la lectura del darrer llibre de Laia de Ahumada.

Efectivament, la doctora Laia de Ahumada acaba de publicar un llibre d’entrevistes a vint monges catalanes (Monges, Fragmenta, 2008) que arrenca d’una pregunta: ¿quin és el teu desig més profund? A partir d’aquí apareix la vida d’aquestes dones, la seva història, els seus compromisos, la seva visió de les coses. Sobta la gran llibertat amb què s’expressen i la seva actitud valenta i crítica. I, ho sabeu?, quan davant de determinades situacions la crítica ve acompanyada de la profunditat en la reflexió, del compromís real amb la radicalitat del missatge que professen i amb una dedicació pràctica als més pobres i marginats, costa molt de no veure en les seves afirmacions una llum esclatant de veritat. La coherència entre el dir i el fer, tan poc habitual entre nosaltres, és avui un valor exemplificant.

El primer fruit de la lectura d’aquest llibre, en el meu cas, ha estat un profund sentiment de vergonya. Sovint penso que la meva crítica en l’àmbit eclesiàstic no és vàlida perquè res no faig de debò en el seguiment del missatge de Jesús i em temo que veig més la palla de l’ull aliè que no pas la biga que encega el meu esguard. La vida i el compromís d’aquestes dones crec que a molts ens fa adonar del molt que ens falta per ser realment coherents amb la fe que diem professar.

El segon fruit ha estat, un cop més, veure que existeixen persones dins de la comunitat cristiana que realment fan el que diuen creure. I des de la seva coherència de vida i de paraula fan de la crítica respectuosa, però dura, un clam en favor de la veritat. ¿Per què aquesta església, que és la mateixa a la qual pertany el gest adust, intolerant i nacionalista excloent dels cardenals Rouco, Cañizares o García-Gasco, mai no apareix als mitjans? ¿Com és que en cap diari, en cap entrevista, en cap suplement no apareix la vida, per exemple, de la germana M. S., carmelita, que als seus 60 anys, avui, a Barcelona, viu i dorm al carrer, amb el quart món, per acompanyar i servir els "sense sostre" per fidelitat a aquesta frase que diem tant i que complim tan poc de “l’opció preferent pels pobres”? O la vida de la germana V.M. que es dedica als dograddictes i als presoners... o de la germana T.L. dedicada amb cor i ànima a pal·liar sofriments i integrar en tot el que pot els nous immigrants del Magrib, o la de la germana L.C. lliurada no només al servei dels altres sinó amb profunditat i pràctica real al diàleg interreligiós...?

El tercer fruit, tot i que menor, ha estat validar d’alguna manera algunes de les realitats eclesials d’avui, tan poc engrescadores i sobre les qual sovint callo la meva opinió perquè temo tenir molt de pa a l’ull... Ara bé, dits, a tall d’exemple, per una carmelita de 75 anys no deixen de ser corprenedors judicis com els següents: el que a mi em preocupa és la formació dels joves seminaristes: per alguns que he conegut em fa por que no es formin prou com a persones, amb profunditat; surten capellans formats com si fóssim encara en els anys quaranta. No tots, ¡gràcies a Déu! El capellà no és algú a qui has de lloar perquè et fa un servei: és ell qui ha d’estar agraït de ser cridat a fer aquest servei i a ser un entre molts. Ens falta encara perspectiva per jutjar, però n’he conegut uns quants que em fan por, perquè un dia es trobaran amb un daltabaix gros i no en sabran sortir. Ara tornen a anar vestits de negre, o de color fosc, amb el collet propi, ja abans de ser diaques –cosa que ja no es feia perquè creava distàncies—defensen doctrines retrògrades, s’interessen per unes coses que no interessen ningú, o a molt pocs, i el poble se n’allunya; penso que hem anat enrere. No hem sabut presentar allò que és fonamental en el cristianisme i que tots necessitem. La gent té fam de Déu, de vida, i li has de donar un menjar i una beguda adequada. A qui té fam no li pots donar herbes... (pàg. 64 i 65).

O com, per exemple, l’opinió d’aquesta missionera del Cor de Maria que passats també els 70 anys diu amb tota llibertat i contundència: en el món occidental no hi ha cap institució que margini la dona de la manera com ho fa l’Església. Al Vaticà, tinc entès que no hi pot estar censada cap dona; poden viure-hi, com ara les de la Divina Pastora que cuiden del papa Benet XVI, però no estan censades com a ciutadanes del Vaticà, no hi pinten res. A la societat civil podem estar marginades perquè costa d’accedir als alts càrrecs, però no hi ha cap llei que ens impdeixi d’arribar-hi i, en canvi, a l’Església t’ho impedeixen totes les lleis. Jesús tractava molt bé les dones, i no és això el que està fent l’Església. Jesús volia una comunitat paritària on tots fóssim iguals, i l’Església està plena de “padres”, monsenyors i eminències, i això que Jesús deia que de Pare i Mestre només n’hi ha un: el del cel. (pàgina 234).

Tinc la temptació d’apuntar moltes més cites d’aquestes dones... però al final em sembla que hauria copiat tot el llibre. Sigui com vulgui, tota persona de bona voluntat ha de trobar en la lectura del llibre de la Laia de Ahumada, prou testimonis de pensament i vida perquè la paraula “monja”, lluny de la barroeria amb què avui s’utilitza, sigui respectada, no només per l’imperatiu ètic degut a tothom sinó per lluminosos mèrits propis.