12 de maig del 2008

Enviar els problemes a la lluna


Fa uns dies a l’AVUI un pedagog de gabinet va tornar a escriure sobre els problemes de l’ensenyament primari i secundari. Si més no, en el seu favor, li hem de reconèixer que escolta i que, per tant, reconeix que la insolència, la mala educació, la falta de respecte, el no compliment de les normes bàsiques de convivència a dins de l’aula, el desinterès, etc. són el nostre pa de cada dia. D’aquests comportaments –és a dir, d’allò que abans en dèiem senzillament “portar-se malament”-- ara se’n diuen “comportaments disruptius”--. També reconeix que el professorat, sovint, i això fa uns anys no passava, es dedica bona estona de la classe a intentar posar ordre i silenci, a procurar que tothom agafi el llibre o la llibreta, que amb sort alguns treballin un xic i a aguantar les insolències, bé fent veure que no les sent, bé enfrontant-s’hi com bonament pot. En tot cas l’aprenentatge d’actituds –i ja no diguem dels valors que les inspiren!— al final resulta absent. (Dels altres coneixements, llegir i escriure, matemàtiques, història, geografia, anglès, etc. més val ja que ni en parlem).

Com tot pedagog de gabinet, d’entrada ja ni tan sols esmenta un judici argumentat sobre les causes d'aquests comportaments que tant bloquegen l'activitat de cada dia en la filosofia imposada en el sistema educatiu. ¿Algú, creu, de debò, que un sistema que fins als 16 anys permet passar de curs pràcticament amb tot suspès és simplement educatiu? Posar tots els alumnes junts a fer el mateix quan la diversitat de capacitats i d’interessos són tan brutalment diferents, ¿és el camí adequat per educar la joventut? Ja en veiem els resultat! Tant pel que diuen els professionals –que segons sembla, segons els pedagogs de gabinet, deuen ser rucs—com pel que manifesten les avaluacions externes crec que ja no hi ha dubte d'on hem anat a raure amb aquest sistema eduatiu. Però mai trobareu un pedagog de gabinet que d’entrada qüestioni la filosofia pedagògica inherent al sistema educatiu engegat des de l’any 1990. La comprensivitat mai no té cap responsabilitat en els resultats. Si les idees no concorden amb la realitat resulta que és la realitat la que s’equivoca... I així anem.

Què fer, doncs, amb els anomenats comportaments disruptius? Doncs simplement educar-los amb allò que la realitat adulta comportarà. Si insultes l’encarregat del lloc de treball perdràs la feina; si no tens respecte per un agent de l’autoritat rebràs una punició; si amb la moto et saltes un semàfor i et denuncia un guàrdia el fet tindrà conseqüències,... Per quin motiu les faltes de respecte, fins i tot d’insult a un professor o a una professora no han de tenir el seu càstig corresponent si la realitat social no ha trobat un altre sistema de funcionar que l’aplicació del codi penal o les sancions d’incompliment a una qualsevol normativa? No expulsen per ventura els àrbitres d’un qualsevol esport el qui comet faltes greus al seu reglament? Per què no s’ha d’expulsar del sistema normal aquells que no són capaços d’inserir-s’hi pel motiu que sigui? Per què no parlar d'educar per a la contenció, l'autodomini i el silenci? No, això mai!

No crec que tots els alumnes “disruptius” –com defensa l’autor-- presentin necessitats educatives especials... Jo mateix en la meva adolescència probablement hauria estat un alumne disruptiu! ¿O és que no ens recordem com érem d'adolescents? El que passa és que teníem al davant sempre les conseqüècies de les nostres "gamberrades" i gairebé mai aquestes quedaven impunes. No, molts alumnes d'avui que anomenem disruptius són simplement mal educats. El sistema educatiu no els ha educat des del seu inici. O millor encara: els ha educat en la impunitat i en l'analfabetisme ètic. Res no s’aconseguirà si continuem deseducant-los com fins ara en una mena d’oasi en el qual es poden presentar tot un seguit d’actituds que no tenen fins i tot quan fan cua per entrar a una discoteca... I en cas que sigui cert que tenen necessitats educatives especials, doncs que es creïn centres, aules i professorat especialista en el seu tractament però que no se'ls barregi amb aquells i aquelles que tenen interès a aprendre.

Si d’entrada el pedagog de gabinet no es pregunta per les causes de la situació de les nostres aules públiques pel que fa a la filosofia educativa que les presideix i nega que les solucions siguin imposar premis, càstigs, estímuls i admiracions donant al professorat els recursos per fer-se respectar (l’exclusió, si cal, i el suspens, si no hi ha un mínim resultat d’aprenentatge), ¿què ens diu de sortida? Els professors que (els alumnes) troben al seu centre educatiu són percebuts com a professionals competents? Hem de preguntar-nos si els nostres docents disposen de la preparació adequada per saber modelar i ajustar les conductes disruptives dels nens i adolescents. La cantarella de sempre: la culpa és dels professors! No en sabem!

¿I quines receptes finals ens dóna davant de la incompetència dels professors? Coses tan senzilles com “eines per liderar el centre” (no diu pas quines), “noves competències per al professorat per a la gestió del comportament individual i grupal" (ni diu quines competències ni com s’adquireixen) i “una revisió profunda de què vol ensenyar i per què” (jo em pensava que era l’Administració educativa la que prescriu el que s’ha d’ensenyar i per què”). I com a coda fa de profeta: els problemes de comportament aniran augmentant en els propers anys. Vaja!

Tot professional de l’ensenyament sap que a hores d’ara encara s’ignoren quines són les misterioses “eines” que permeten liderar el centre i, encara menys, les “competències” que han d’assolir els professor per a la gestió del comportament individual i grupal (els pedagogs de gabinet són mestres a inventar paraules màgiques que ho han de resoldre tot: l’última és “competència”).

Però suposant que coneguéssim aquestes misterioses eines i competències, tothom sap que és impossible formar-hi tot el col·lectiu de professorat i d’equips directius d’avui per demà, ni tan sols en els propers deu o quinze anys!

Com massa sovint passa en el món de l’educació, l’article és un mostra més d’una forma perfecta d’enviar els problemes a la lluna.

1 comentari:

Cerve ha dit...

Hola Tòfol,

Fa molts dies que vaig llegir la teva resposta a la meva darrera participació al teu blog, però el temps com sempre s'encarrega de passar massa ràpid sense adonar-te'n... Avui que tinc un moment de tranquil·litat et dono les gràcies per la teva resposta i també et dono les gràcies per haver-me aclarit la generalitat d'alguns dels termes que vas utilitzar en la teva explicació. És ben cert que la persona humana triga a coneixe's a si mateixa i que aquesta és una tasca ben dificultosa, tot i així des de la meva estricta interiorioritat de la meva persona espero poder seguir aprenent per fer que aquest orgull ben entés i aplicat segueixi creixent sense que la vanitat aïllativa i despreciativa aparegui.
A la vegada també desitjo que en molts d'altres aspectes de la meva persona pugui aprendre i millorar per no cometre els mateixos errors que la immensitat de la "torpesa" humana ens fa repetir de vegades.

Gràcies, i fins una altra... en què el comentari serà del text corresponent.

Núri@