Precisions

Agraeixo les paraules amables de les comentaristes del post anterior. Crec que no em vaig explicar prou bé. Entenia per "mestre" en aquell escrit alguna cosa de semblant a allò que els francesos anomenen maître à penser. O bé a allò que aconsegueixen alguns bons músics: tenir deixebles.

Per ser un "mestre", en el sentit restrictiu que jo li donava al text comentat, crec que cal ser molt savi. I per savi entenc aquí, senzillament, tenir molts coneixements disciplinars i interdisciplinars, ben estructurats i amb capacitat de saber-los mobilitzar en situacions concretes o similars. També cal, alhora, poseeir una intensa saviesa humana, és a dir, disposar d'un model que et permeti l'autoanàlisi d'una banda i, de l'altra, allò que Howard Gardner anomena intel·ligència interpersonal. Això es cocreta en la capacitat de generar equips, liderar-los i treballar-hi. Finalment els mestres, en sentit estricte, creen una línia de recerca fonamentada i troben persones al seu voltant que superen i continuen la seva obra. Un mestre, en definitiva, té un autèntic equip de marmessors intel·lectuals i humans. Per tant en el post que comento no em referia a mestratges concrets que es puguin derivar d'una bona pràctica professional de l'ensenyament en què l'exemple i la paraula puguin marcar positivament, en un sentit o altre, aquells i aquelles que ocasionalment passen per les teves mans. Jo, per exemple, he tingut professors que m'han marcat positivament (com el doctor Gomà, un gran professor de Filosofia als dos primers cursos de la carrera), però mai no he tingut cap mestre.

Em resulta evident que, tot i que no em considero un ignorant absolut, no posseixo els coneixements necessaris per ser qualificat de savi --i tinc col·legues que sí que ho són i per tant puc parlar amb coneixement de causa--; em sembla, a més, que tothom podrà comprovar que no he encetat cap línia de recerca fonamentada, que no tinc equip i que, si més no ara com ara, no hi ha ningú que pretengui ser el meu marmessor intel·lectual (entre d'altres raons perquè crec que no hi ha gran cosa per heretar).

Vaig escriure el post anterior perquè el llibre de la Cristina Massanés, senzill en la forma i molt dens en el fons, em va destapar aquestes reflexions (com me n'està despertant d'altres que més endavant comentaré si arribo a posar-hi un cert ordre). En cap cas no es tractava d'un exercici de falsa modèstia ni, encara menys, d'una mena d'estímul perquè els qui m'estimen em regalin les orelles.