14 d’octubre de 2007

Les dues efes

Fa poc he acabat de llegir La higuera, la darrera novel·la de Ramiro Pinilla. Me la va regalar una bona amiga amb qui compartim idees professionals i passions lectores. Em resulta altament reconfortant que algú em proposi compartir lectures que ha trobat interessants per qualsevol raó. Compartir l'imaginari, la informació i el plaer de la lectura constitueix una de les més altes satisfaccions que em proporciona la vida. Potser perquè és una part molt important de la vida mateixa.

És el primer llibre que llegeixo d'aquest escriptor basc, nascut a Bilbao el 1923. La trama que ens conta és dura, molt dura. Al final, de manera inesperada, la mateixa Història sentencia de manera burlesca el deliri del protagonista. Tanmateix el que m'ha esgarrifat més de la novel·la és la referència als fets històrics que succeïen al País Basc el 1937, un cop ocupada tota Euskadi per les tropes franquistes.

En aquesta obra, Pinilla ens exposa com cada nit, escamots de joves falangistes, en connivència amb les noves autoritats municipals, anaven a "caçar" nacionalistes i socialistes de l'anti-Espanya i els clavaven un tret a la nuca. M'esgarrifa particularment com aquesta acció se l'autojustificaven de tal manera que no els tremolava gens la consciència.

Tres o cuatro minutos más por la carretera y nos paramos. Creo que después de once meses limpiando España he asistido a todas las posibles variantes. La familia puede gritar o no, pero el conejo nuna grita, ni siquiera se resiste. A lo más que llega es a dirigirnos una o más preguntas de una lista que nos sabemos bien: "¿Qué hacen ustedes? ¿Por qué me llevan? ¿Qué he hecho yo? ¿Qué van a hacer conmigo?" y otras parecidas pronunciadas con la garganta rota. Sin embargo al de esta noche le oímos: "¿Sin juicio?"
(es tractava d'un jutge basc que havia restat fidel a la República). La familia no se sale de la regla, contempla la operación sin un grito, despidiéndole con lágrimas silenciosas. El alcalde nos guía por una carretera que desciende hasta la playa, y allí le damos pasaporte. El propio Luis Ceberio le da el tiro de gracia. ¿Por qué, despúes, siempre, uno de nosostros suelta eso de "¡Putos rojos!", como si nuestro ánimo necesitara escuchar cada vez una sonora justificación? ¡Arriba escuadras a vencer! Es la música de nuestro ánimo inalterable. (Pàgina 73)

I com no podia ser altrament aquesta Església dels meus dolors i que donava suport al franquisme va construir també la justificació d'aquests actes tan horrorosos. Com li fa a dir a "Don Eulogio", el rector de Getxo, carlista de tota la vida:

¿Quien es ese sujeto?, ¿es de los blancos o de los negros?, me preguntó. "Es falangista", le dije. "Blanco", dijo don Eulogio, "y los blancos no tenemos necesidad de purgar nada, porque no cometemos pecado en esta guerra santa. (...) Los blancos no cometemos asesinatos. (Pàgina 144).

Mentre llegia la novel·la em venia sovint al cap que al mateix temps que a Getxo un escamot falangista netejava Espanya de nacionalistes bascos i socialistes, a pocs centenars de quilòmetres de distància, els faístes netejaven Catalunya de sacerdots, religiosos, creients i altres persones amb una convicció autojustificadora igual a la dels falangistes tot i que simètricament contrària. Durant uns anys l'espai ibèric va estar en mans de dues rabioses efes imbuïdes del dret a matar qui no pensés com elles. Dues efes que, curiosament, tenien els mateixos colors a la bandera. Una efa assassina sostinguda per l'Església que, si més no en teoria, havia de predicar la pau, el perdó i l'amor. Simètricament, una altra efa amb el suport ideològic d'una cosmovisió que, també en teoria, pretenia la llibertat i la solidaritat entre tots els homes. I les dues buscaven l'alliberament matant...

A raó del que es veu per les Espanyes aquests dies al voltant del 12 d'octubre en la més pura tradició caïnita, no sembla que una de les dues efes hagi quedat enterrada en el passat. Més aviat dóna'm de parer que una d'elles, la que va guanyar, està ben viva -- surt per la COPE cada dia-- i va covant l'ou de la serp un dia rere l'altre tot esperant el moment d'un nou repartiment de cartes en què pugui manifestar-se en tota la seva mala llet.