Beatificacions

A finals d'aquest mes el Sant Pare elevarà als altars gairebé cinc-cents màrtirs catalans de la nostra guerra civil. Vaig deixar ben clara la meva posició sobre la persecució religiosa a Catalunya, després d'haver llegit El silenci de les campanes, en el post del 23 d'agost. Sí, cal recordar que a Catalunya, uns catalans van decidir que podien matar persones pel fet de pertànyer a una religió. I cal reconèixer --en aquest sentit les fonts no deixen pas dubtar-- que la majoria van morir amb esperit obert, sense abdicar de les seves creences i perdonant.

Si jo no fos catòlic practicant i no m'estimés l'Església em semblaria perfectament correcte que una institució venerés i fixés la memòria dels seus en la mesura que van ser testimonis de les seves creences en grau heroic. També es celebra l'1 de maig en memòria d'uns màrtirs obrers i no em sembla pas malament.

Però com que sóc catòlic i m'estimo l'Església no tinc més remei que deixar constància del meu dissentiment: estic en contra d'aquestes beatificacions. Ho dic amb la boca petita, conscient de la meva misèria, i amb un cert vertigen intern ja que manifestar dissentiment amb cardenals, papa i bisbes no deixa de ser pretensiós per part meva. Però la veu de la consciència m'hi impel·leix i l'exemple del monjo Raguer, que darrerament també s'hi ha manifestat públicament en contra, fa que no em trobi del tot sol.

Aquestes beatificacions són inoportunes per motius ecumènics i polítics. En un moment en què hem d'esforçar-nos per la unitat dels cristians, anar engruixint la llista de sants continua cavant la fossa amb els protestants. I cavar fosses innecessàries --fer sants no és imprescindible-- contribueix a allunyar la unió. Políticament parlant ja sabem qui se n'aprofitarà: la COPE, naturalment, i el món mediàtic irat que acompanya el PP. Aquestes beatificacions, encara que no ho pretenguin, divideixen i enfronten.

Però la font més profunda del dissentiment es basa en la manca de discerniment sobre l'origen de l'odi històric generat entre els qui van ser els assassins, i en la parcialitat de la memòria que es pretén fixar.

La FAI, certament, matava catòlics pel fet de ser-ho. Ara bé: ¿l'origen de l'odi que duia a l'assassinat --sempre reprovable-- era realment perquè tenien la imatge d'un col·lectiu i d'una jerarquia que practicava el missatge cristià? ¿Els cristians des dels darrers cinc-cents anys buscaven el regne de Déu, s'estimaven, lluitaven per la justícia, eren pobres, denunciaven els poderosos i els seus abusos? No, allò que havia generat un odi sistemàtic als cristians en determinades capes de la població no era pas el missatge cristià, sinó el suport als poderosos i la col·laboració i justificació dels seus abusos i de la seva autoritat. En definitiva, ¿qui va aconseguir el descans dominical en la jornada laboral? ¿I la prohibició del treball nocturn de nens i dones? ¿I la jornada de vuit hores? ¿I la higiene i la seguretat en el treball? No va ser pas l'Església no, van ser les forces laiques de l'esquerra. I també és de bona llei reconèixer-ho. Els successors dels apòstols havien estat senyors feudals, vivien en palaus, freqüentaven els rics i les autoritats civils i alguns, durant el segles XIX i XX, s'asseien als escons del Senat... ¿Eren testimonis del missatge del Crist, o eren una altra cosa? Era una imatge realment cristiana la que movia l'assassinat? ¿Era un autèntic odium fidei, és a dir, un odi a una comunitat de persones que es negava a ser esclava perquè creia que tots les persones eren iguals, que es negaven a adorar els "emperadors" d'aquest món, que compartien el que tenien segons demana Sant Pau i Sant Jaume a les seves epístoles?

I, finalment, el que més greu em sap i més inoportú trobo, és que la jerarquia de l'Església catalana, si més no, --a la d'Espanya actualment la deixo per impossible-- a l'hora de fixar la memòria dels nostres no hagués demanat perdó per haver donat suport i justificat els assassinats dels altres. Ni que no hagi encara demanat perdó pels nombrosos abusos i orgulls dels sacerdots de la postguerra en institucions sanitàries i penitenciàries. ¿Quin bisbe, per exemple, va demanar pietat per en Companys i per tots els afusellats i empresonats per les seves opinions, durant anys i anys? No podem deixar passar aquesta vergonya històrica sense penediment públic!

I com a conclusió deixeu-me elevar una anècdota a categoria: l'escriptor gironí Carles Rahola va ser afusellat el 15 de març de 1939 després d'un consell de guerra, quinze dies després de l'entrada de les tropes franquistes a Catalunya. ¿Delictes? Ser catalanista perquè res més no havia fet.

No, no crec que sigui oportú, ni tan sols digne, recordar els assassinats d'una banda com a màrtirs de la Fe sense demanar perdó prèviament, en nom d'aquesta mateixa Fe, pel suport directe i explícit que bisbes, mossens i catòlics en general van donar als assassinats de tots els Raholes catalans de la guerra i de la postguerra. La memòria dels màrtirs ha de ser de 360º.

Heus ací un altre silenci de les campanes que clama Déu.