10 d’octubre de 2007

L'imaginari

Vaig veure per primer cop aquesta paraula en el títol d'una obra del medievalista George Duby que es titulava Lo imaginario o los tres órdenes del feudalismo. Més endavant vaig assistir a un seguit de cursos sobre l'imaginari organitzats per l'obra cultural de "la Caixa". D'aleshores ençà la idea de l'imaginari m'ha seduït com a element important de les explicacions històriques. Venint d'una època en què la infrastructura econòmica en última instància ho explicava tot, saber d'aquesta diemensió col·lectiva de les cultures va ser una alenada d'aire epistemològic ben fresc.

Ve a tomb aquesta petita disgressió per explicar el meu interès per les converses que he mantingut amb un xinès que s'ha hostatjat durant un parell de dies a casa. Es tracta d'un xicot jove, nascut en una little town del centre de la Xina, situada entre dos mil i tres mil metres d'alçada, que només té un milió tres-cents mil habitants. Actualment passa uns anys als EUA investigant en temes de Física a la universitat de Harvard. Gràcies a la traducció de l'anglès de la meva família vaig poder parlar amb ell de la història del seu país.

Sempre m'ha impressionat el fet que la Xina durant la dinastia Ming, i concretament durant la segona meitat del segle XV i principis del XVI, essent la regió més desenvolupada del món hagués resolt tancar-se dins les seves fronteres. De fet la seva marina arribava fins i tot a l'Àfrica oriental abans que els portuguesos donessin la volta al cap de Bona Esperança. L'explicació tradicional ha estat sempre l'amenaça de mongols i japonesos... Però l'amic xinès hostatjat a casa em va donar una altra interpretació.

Xina es veu que vol dir en xinès "centre del món" o "centre de l'univers". En aquesta època de desenvolupament cultural, tecnològic i econòmic els dirigents es van sentir realment que eren el centre del món. I van decidir que no valia la pena anar-se'n enfora. Que ells eren els millors. I que si algú volia aprendre alguna cosa que se'ls atansés. Ells no tenien per què anar enfora a dir ni a fer res...

Heus ací com un imaginari cultural col·labora a entendre les actituds col·lectives. Per una vegada a la història, l'orgull, en comptes de malmetre altres comunitas humanes --que és el que van fer castellans, anglesos i portuguesos al continent americà-- va aconseguir deixar els veïns en pau.

L'amic xinès reconeixia que en aquella època els xinesos eren excessivament pretenciosos... Tanmateix conec xinesos d'avui que estan convençuts que en el termini de 50 anys es menjaran el món. I, a més, sembla que, a l'inrevés d'altres culures actuals, ho volen fer amb educació, discretament...