Tots els indicadors de què disposem en aquests moments, siguin quantitatius o qualitatius, mostren que el nostre sistema educatiu va endarrere. Per professió, gairebé diàriament he de parlar amb professors de Primària i de Secundària. Doncs bé: la percepció sobre el retrocés tant del civisme com de la instrucció és un fet inapel·lable. El professorat universitari comença a notar els estralls de l'ESO --una etapa en la qual es perd massa el temps i on molts alumnes desaprofiten un munt d'oportunitats-- i el professorat de Secundària i àdhuc de Primària no paren de manifestar-me el seu desencís i la seva impotència.
Si se'm permet fer un símil crec que el nostre sistema educatiu té un excés de diagnòstic i una absoluta falta de teràpia. De diagnosticadors, tots els que vulgueu, ben parapetats a les taules de l'administració --on no paren d'especular sobre competències, proactivitats, desmuntatge de continguts, problematitzacions interdisciplinars i altres subtileses-- o a la universitat on no parem d'ensenyar allò que s'ha de fer, allò que no és, i allò que hauria de passar si. Jo em compto entre aquests darrers. Sovint fer diagnòstics del sistema educatiu és fàcil perquè ningú no ens enxigeix que ho justifiquem, ho avalem i, encara menys, que ho demostrem. Aquest mateix post n'és un exemple.
On són els terapeutes? Qui dels qui diu el que s'ha de fer ho fa en una aula per tal que els qui no en sabem n'aprenguem de visu, en viu i en directe? Qualsevol diagnòstic hauria de comportar una teràpia i la competència de dur-la a la pràctica, de mostrar-ne la virtut. Doncs bé: aquest especimen no existeix i, si existeix, no sé on és.
Pensava en tot això davant d'una pregunta ansiosa d'una ex-alumna meva que imparteix un dels cursos més difícils del sistema educatiu: primer de primària. Aquesta ex-alumna era (i és) brillant, treballadora, creativa i apassionada. És mestra i psicopedagoga... i no és ocell de l'última volada. ¿Què em deia?
Tòfol, la meva aula és un estrès constant. ¿De quina manera creus que puc atendre 25 nivells d’aprenentatge diferents? Perquè te'n facis una idea, ahir em mirava la penya mentre llegíem o en alguns casos intentàvem llegir un text curtet del llibre de Català que parlava de la diferència quant al nombre de gent entre un parell, un grup de gent, una multitud, un poble, una nació, un continent. Comencen a llegir els qui no en saben, després ho llegeix sencer algú dels qui ja domina la lectura i per últim ho llegeixo jo, una vegada en català i una altra en castellà per tal que les nouvingudes s’enterin d’alguna cosa i puguin relacionar les dues llengües. Per treballar la comprensió lectora vaig fent paradetes i faig èmfasi en els continguts. Quan vaig arribar als continents vaig preguntar si algú sabia què eren i quins eren. Tinc una alumna possiblement sobredotada i, evidentment, qui va aixecar la mà va ser ella. Li ho vaig preguntar i quan vaig veure que acabaria dient tots els continents vaig pujar corrents a Cicle Mitjà i vaig demanar un mapa. Un cop a l’aula vam buscar de quin continent som cadascú de nosaltres i on érem en aquell moment. Tinc clar que per a alguns i algunes aquesta sessió va ser prou motivadora i va servir per alguna cosa però, ¿què faig amb els qui no es van enterar de res? Sempre et quedes amb la sensació que tot el que has fet no ha servit per a res, que hi ha un munt de nens i nenes que no et segueixen i que alguns i algunes van més enllà o podrien anar més enllà del que els dónes.
Ja és seriós que una escola pública tingui 25 nens i nenes a primer per iniciar-se en la lecto-escriptura. Difícil és per al mestre, a més, que d'aquests 25, a un mes d'iniciat el curs, alguns hagin anat plovent cada quinze dies a mesura que arriben les seves famílies...
¿Què li dic a aquesta mestra, insisteixo, excel·lent? Li faig un diagnòstic teòric sobre com ha de gestionar l'aula?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada