Avui amb la paraula mestre designem aquella persona que es dedica a l'ensenyament de les etapes d'educació infantil i d'educació primària. Professor o professora, en canvi, ho és tot aquell o aquella que ensenya en d'altres etapes de l'educació reglada o no reglada.
Al llarg de la Història, però, i potser fins i tot avui, la paraula mestre (o mestra) ha volgut dir també una altra cosa. Mestre, a diferència del simple professor, és aquell que d'alguna manera ha estat reconegut com un director del pensar i del ser. Aquell o aquella que amb les seves idees, la seva direcció intel·lectual i, sobretot, amb el seu exemple no s'ha limitat a ensenyar-te una matèria qualsevol sinó que ha contribuït de manera molt concreta a modelar la teva ànima amb les eines del rigor, d'una banda, i de la llibertat, de l'altra. No és aquell que t'ha adoctrinat sinó qui ha estat al teu costat de manera desinteressada assenyalant-te camins; qui sempre té la mà estesa per si la vols agafar quan caus; o aquell que t'espera pacientment a la cruïlla per si decideixes retornar d'una decisió difícil o potser equivocada. En definitiva, els professors tenen alumnes; els mestres, deixebles.
He pensat en tot això a propòsit de la lectura del llibre de la Cristina Masanés, Estimat Mestre (Ara llibres, 2007), que recentment m'ha regalat una altra bona amiga a qui li agrada compartir lectures que li arriben a l'ànima. A la pàgina 18, Josep Maria Ainaud de Lasarte li diu a l'autora: Professor és qui explica una matèria i alumne qui escolta. Mestre és qui t'ajuda a ser qui ets. No crec que es pugui dir millor.
El llibre ha fet emergir en la meva ànima una profunda nostàlgia personal. M'he adonat que en la meva vocació hi hauria hagut una arrel que m'impulsava a buscar la saviesa per tal d'esdevenir algun dia un bon mestre i haver arribat a fer alguns deixebles en aquest darrer tram de la meva vida professional. Tanmateix ja fa temps que vaig abandonar la pretensió de ser mestre. Darrerament he arribat a somniar que potser encara era a temps de tenir algun deixeble. Però la realitat, sovint cruel pel que fa als somnis, s'ha encarregat prou bé de demostrar-me'n la impossibilitat. No, no sóc prou savi, ni tampoc sé fer de mestre.
Ja està prou bé haver arribat a ser un professor --que és el que he volgut ser tota la vida-- i haver tingut centenar d'alumnes als quals, amb més o menys encert, he procurat ensenyar-los de bona fe els quatre parracs de coneixement que he pogut esgarrapar de la vida. No és pas poc.
3 comentaris:
Estimat tòfol,
perdonam que discrepi, de forma molt personal, davant les teves paraules dels dos darrers paràgrafs. En aquest darrer mig any he tingut la inmensa sort de conèixer un bon professor al qual, alhora, he anomenat "mestre". És el primer cop a la vida que ho sento d'aquesta manera ja que no només ha estat capaç d'ampliar els meus coneixements sobre certs aspectes de la música afroamericana i, actualment, sobre l'art, sinó que continuament em proporciona material sensible que arriba a tocar, a voltes la meva ànima a voltes el meu enteniment, fent que es desvetllin en mi mil i un pensaments. I, no només això, aconsegueix que dediqui un temps important a reflexionar i a escriure i em permet comparti-ho amb ell, establint una mena de diàleg en el temps i en l'espai.
De totes maneres, és cert, fa poc que ens coneixem i no em considero la teva "deixeble", crec que per això cal fer un camí més llarg i profund. Però les teves paraules, la teva forma de fer i de ser, el teu coneixement, la teva invitació a pensar sobre aspectes trascendent d'aquesta vida, m'ha seduït i he deixat que mica en mica anessis modelant part de la meva persona, aquella part que només es comparteix en veu molt baixa per por que et facin mal.
Potser no te'n sents, de "mestre", però vull que sàpigues que jo et considero com a tal. Gràcies.
lau
Estic absolutament d’acord amb Lau i no ho podria dir millor! Ser mestre/a va molt més enllà dels coneixements i el primer que cal és voler-ne ser. Crec que haver estat cinc vegades alumna teva em dóna el privilegi de ser la teva deixebla, perquè és així com em sento. Les raons, els motius de sentir-me orgullosa de ser-ne, els ha descrit prou bé la Lau.
Hola Tòfol,
jo no puc dir, directament i amb coneixements de causa, que estic dacord amb el que diuen la Lau i l'Et5. Em falla un simple motiu. No he tingut el plaer de ser alumna teva i seguint aquest procés, lo d'arribar a deixeble encara em queda més lluny.
Però saps? en la més distant llunyania del desconeixement mutú que ens tenim, he pogut a través dels teus textos també aprendre molt de tu i amb tu, gràcies a la maestria que desprens quan escrius.
I això es deu al simple fet que ets capaç de "transmetre". M'atreviria a dir, que en tu els tan oblidats conceptes clàssics de la traditio i la traslatio, es fusionen. Per què? què és un professor/a, o un mestre/a si no algu que transmet, algú que diu alguna cosa, algú que amb els seus ensenyaments arriba a un altre... a un alumne tal volta.
I és en el punt o fins el punt on arriba a aquest alumne, quan aquest per simple admiració i respecte, l'arriba a considerar un mestre, o millor El Mestre (terme com has expressat més proper a formar les persones i a fer-les com són, com diu Ainaud de Lasarte). Un terme que es guanya un quan s'arriba a aquest altre, no per una simple titulació acadèmica.
Amb tot això, afirmo jo també com en els dos anterios comentaris... i seguint els criteris i conceptes que tu mateix has citat, que també et considero més mestre que cap altre cosa. Amb tu aprenc, a través de l'art de l'escriptura a deixar-me anar en ella a desprendre-m'hi, i arribar des del meu més humil intent a escriure't de tant en tant alguna cosa sense por.
Jo et podria anomenar, a l'estil d'Steiner, com al meu mestre-escriptor.
Gràcies doncs, mestre-escriptor!!
Núri@
Publica un comentari a l'entrada